És el quart any que es convoca el concurs de poesia, narració curta, contes il·lustrats i relat científic al nostre centre. N'estam contents però hauria d'augmentar la participació. S'ha declarat desert el premi de la modalitat de relats científics. El de més participació és el de contes il·lustrats.
Esperam que a la propera edició es vegin més treballs. Començau a preparar escrits per a l'any que ve.
Les obres guardonades aquest curs són les següents:

Modalitat de Poesia, categoria ESO: Miquel Jeroni Fiol Mir

LES VACANCES
Ja venen les vacances
i menjarem panades
mentre intentem fer llances
i ho mirarem glaçades.

Ja no tenim mancances
i vivim com les fades
mengem de les matances
que seran molt lloades.

I a mi m’encanta volar
igual que un home lliure
capbussar-me al fons del mar.

M’agradaria viure
tenir la meva gran llar
per això jo vull riure.

L’ESTIU
Ara que ja ve l’estiu
els ocells ja festegen
l’aigua baixa pel riu,
i les formigues mengen.
Els canaris fan un niu
les mèl·leres passegen
els gorrions fan <<piu, piu>>
i les mates ombregen

A la platja hi ha sol
a la garriga ombra
al camp jo faig el mussol
Mentre jo estic a l’ombra
d’un vell antic para-sol
escombrant amb escombra.

EL CAMP
Alba jove,
despertem tots
mirem si ve,
gran llumenot.

En veure Sol,
tots alegrem
anem amb son,
cansats estem.

Al camp banyat
sembrem llavors
i aquest sembrat,
Sol lluentor

farà brotar,
conjuntament
el nostre aiguar
mentre tot camp

tot ple de flors
noves vides
cobrirà cors
de persones

---

Modalitat de Poesia, categoria Batxillerat: Luba Adrover

DESDOBLAMENT, AVORTAMENT I DELIRI

L’aire és ferrós i als meus pulmons
la sang com la marea puja
i el múscul es contreu en alarit.
T’hi duc a trossos.
Ara, inspirar i expirar, són el mateix.

T’hi duc, macabra, mutilat,
ets carn gelant-me les entranyes.
No em trob els sacs que un dia o altre s’inflen,
avui són eixorcs i no em respiren,
n’olor la flaire que em rebenta endintre.
Sóc pútrida i t’he mort.
T’hi duia dins el cor en filtrar la sang pel feix de fibres,
en tu em diluïa, en jo et decantaves...
Tots dos saltàvem a la corda, creuàvem panxes per botar,
ens rebolcàvem junts del riure
i junts solíem despertar.

Teulats nevats de pilotades, la merda viu de l’escarabat.
I els àngels penquen.

Etern com la instantània i burlesc amb inexperts,
dels homes l’artifici, del temps l’esfondrament.
Ja sé d’on vens, tenint les bosses afluixades
tot permetent oxigenar-me;
d’un niu de coincidències, confluència de les gents:

D’un cúmul d’experiències manllevades,
d’un àlbum familiar de fa uns quants anys.

AMATENT I TU, BONS AMICS

Tancada en si mateixa
portes en la mà de força morada
i de tedi espiral tallant,
l’esteril proclama i el puny suat.

Puix que vibracions no en falten
ni venes al braç fiblant,
puix el pes de tes idees que et fa trontollar,
per res et deixis cohibir per la impaciència!
per res et vegis més petit!
“Tu l’has de superar”, “Tu més enllà”,
“Tu més que la impaciència”.

Desborda en estampida el teu missatge
talment muntanya en caure al mar,
talment paraula desbocada per la gola galopant,
intens brotam d’una cascada,
un riu de lava, el cel tronant.

Petar un oceà en fragments
si no esclatar un pou salat volent en si d’enorme
els peixos d’aigua dolça.

Vet l´Himalaia amb l´Everest
rumiant remoure terra,
l’arquitectura del vaixell Orient,
omplir d’ardits de guerra les bodegues;
tornar a reconquistar Pangea.

Tot l”Univers punyit per un planeta
perquè al seu eix n’orbiti eternament.
Com la més gran de les divinitats sagrades,
així, el fill de Ptolomeu.

Però, tot té un però rosant la humanitat,
mirem-te ixi pòstuma paüra...
De papallona n’ets la por.

Planícies en levitació incipient
que en reflectir-se grans i agermanades
oscil·len d’imprudència en el primer batec
i en el segon, precipitant-se a poc a poc,
retrocedeixen descendents
les lentes ales derrotades.

El teu temor, l´aèria por:
planar sense alabatre.

MOCADORS ENLAIRE

Romàntic romanticisme,
el típic desengany, l’eufòria, els plors, l’amor,
melancolia, mort, profunda depressió...
Això m’han ensenyat i jo amb l’orella ben posada.

I jo enmig rient i acomiadant-me, ben enmig,
tan situada al centre que el podria foradar.
Potser em convendria.

Car, així de fortes són les dents
que dels meus llavis es despullen.
Meitat a baix, meitat a dalt, i un renou que mai he entès,
què és una rialla?

Un so estrany.
No hi crec en mecanismes que me’l facin,
deu ser paranormal.
Potser no el fem nosaltres i ens el deixen,
qui sap si ens és llogat.
I si ara em pos girant com la baldufa
tan situada al centre que el forat,
potser ens ve d’aquí davall
aquest renou endimoniat!

I dels meus peus en broten cruis
allà enmig de la diana,
amb tots els cercles tremolant, la meva histèria propagant-se.
Un cercle contagia l’altre.
I jo enmig. Com un cavall descollonant-me.

Fidels a mi les meves dents, despunten cames i bracets
i acomiadant-se agiten fort llurs mocadors de xocolata.
Amb mi, a l’uníson –Adéu, adéu!- i jo i vinga riallada
i elles agitant, i tot això un bram, i tants de cruis!

S’enfonsa el terra ben enmig, allà, s’ensorra al centre,
i jo, i les meves dents també -Adéu, adéu!- Me’n vaig amb ell.
És tan estrany i endimoniat...
Me’n vaig amb ell sota els meus peus
i no me’n torn.
Tampoc el gir de la baldufa.

PRIVILEGIATS INCLÚS EN LA NATURALESA

Se’m mostra en sincera expansió l’aroma radiada.
Oberta a mi, s’elonga en l’infinit
desfigurant els seus excessos sobre un punt
vertiginós i exorbitant d’alçada.
Un ésser vertical, joiós observador dels seus paratges.
Tan tens com elevat d’orgull.

De copa a arrels, aquestes, alienades.
On ets magnífica virilitat?
Et perds entre matolls,
t’ofega la femella entre les cames.
N’extreu del tronc la teva saba, beu l’aigua i menja l’aliment.
I tu, que et perds entre les faldes...

És una aberració, un frau de la naturalesa,
una quimera.
Però tot i així els tinc enveja,
dos sexes alienant-se, i un sol cos.
El crim, comès sobre la meva taula.
El monstre: una flor, darrer vestigi d’un amor,
pistil i pètals fusionant-se.

Injusta, més tendra i més feliç que jo, que som humana.
Et prenyes tu mateixa i t´autosatisfàs.
No tens la sang corcada, ningú a picotejat les teves carns;
ets, no ets, i així et salves, exclosa de condemna,
sola i excepcional.
En canvi, retornen mitja vida els impossibles etzibats,
igual la sort temptant els alts i baixos. Igual no hi ha retorn.

Tan sols un poc de tu, un tros de sort rodona...
Em donaria tota al diable si pogués ser el teu insult!
Tan sols..

Binocles entelats

---

Modalitat relat curt: Samara Martín

Avui és un dia d'aquests en que els minuts passen com hores, en que no tens res millor a fer que estar-te al llit entre les flassades. Molts pensaments i records et venen al cap, sobretot aquells que fan que la vida sigui una mica més senzilla. Recordes quan et vares enamorar per primer cop, el primer 10 que vares treure en un examen o, simplement, aquella tarda d'estiu. Sense dubte aquella va ser la millor tarda: una mescla d'experiències, rialles i, sobretot, amor....
Aquella tarda va marcar un abans i un després en la meva vida. El primer dia d'agost es presentava com tots els altres, havia sortit el Sol de darrere les muntanyes i per la finestra de l'habitació es filtraven els primers raigs de llum que em molestaven a la cara. En obrir els ulls i començar a fer funcionar el meu petit cervell, vaig tenir el pressentiment que alguna cosa passaria, no sabia ben bé que, ni si seria bo o dolent, però succeiria alguna cosa... Em vaig aixecar d'un bot, volia aprofitar les hores, els minuts, els segons de llum; volia menjar-me el món a cada instant, per així, no empenedir-me mai de res. Mentre baixava les escales sentia com la mare i els germans parlaven a la cuina, vaig anar cap a ells, em vaig asseure just al costat de la petita i vaig beure'm el tassó de llet freda. Feia un dia esplèndid, tan sols eren les 8 del matí i es respirava un aire fresc, això era el que més m'agradava d'aquell poblet de muntanya, l'aire dels matins amb olor de mar...
M’agradava veure com el Sol es reflectia a l’aigua de la cala, aquella petita cala que cada dia havia observat i que coneixia com si fos casa meva. Es trobava a uns quilòmetres de casa i en aquell petit paradís el temps s’aturava, la brisa del mar m’acaronava el rostre i els primers raigs del Sol m’omplien de força per tot el dia. Tants records em venien al cap quan m'asseia en aquella roca plana. Allà, totes les parelles s'hi tombaven per veure els estels durant les nits de calor, però a aquelles hores del matí estava desert. De sobte, el telèfon començà a sonar i em despertà del meu món. Era na Núria que com cada matí, m'explicava tot el que havia fet durant el vespre anterior amb en Lluís; sempre la mateix història: primer, anaven a fer una volta en moto fins que arribaven al puig, allà es miraven durant hores dient-se totes les bajanades que dos enamorats diuen, més tard anaven a la cala on es tombaven i feien exactament el mateix que en el puig: quatre acaronaments, milions de mirades i uns petons impressionants, plens de tendresa i d'amor (paraules textuals d’ella). En aquells moments, quan ella m'ho explicava, jo sempre pensava que tot el que feien era una bajanada, que tard o d'hora s'acabaria. Jo i el meu positivisme... en realitat, dintre meu, desitjava que això hem passés a mi, desitjava tenir a la vora un noi que m’estimés. Però pensava i intuïa que això no hem passaria mai, que jo mai seria així i no per culpa meva, no; sinó perquè mai coneixeria un noi que m’acceptés tal com soc i que li agradés així , a la meva manera.
Na Núria va penjar, i jo vaig tornar a la meva tranquil·litat dels matins, de la meva bossa a ratlles vaig treure un quadern de dibuix i vaig començar a dibuixar, no sabia ben bé el que feia, però el dibuix anava cobrant vida. Quan va estar acabat el vaig observar. Havia dibuixat uns ulls penetrants, amb una mirada que provocava temor i alhora tendresa, sentia com aquells ulls hem despullaven i vaig tancar el quadern amb la respiració agitada. De tornada al poble pensava en aquelles ulls... on els hauria vist? me’ls havia imaginat jo sola? qui sap, tan sols volia tornar-los a observar. El camí de tornada era diferent al del matí, amb la claror més intensa del dia aprofitava per anar pel bosc. Els arbres eren gegantins i de tant en tant una llebre se’t creuava pel camí, m’encantava sentir el cant dels ocells i el soroll d’ells quan canviaven de branca. De sobte vaig sentir uns sons que no havia sentit cap altre dia, era el so d’una flauta, una flauta que tocava una dolça melodia. Vaig mirar al meu voltant i no vaig veure ningú, volia seguir sentit aquella melodia i hem vaig seure al terra, reposada a un arbre. Aquella música m’alegrava l’ànima i sentia com si hem vengués del cel. El nas hem va començar a picar i vaig esternudar. La música va aturar de cop i una veu va dir: Qui hi ha? La veu venia de sobre meu i al aixecar el cap vaig observar que hi havia un noi assegut a una branca de l’arbre. Ens vam mirar, jo tenia la sang glaçada. Aquells ulls foscos... aquella mirada penetrant... Era la que jo havia dibuixat!!! No sabia, ni podia dir res, estava paralitzada, el noi baixà de l’arbre i se m’acostà. Jo encara restava asseguda al terra i me’l mirava: era de cabells ondulats i obscurs i tenia dibuixada al rostre una rialla que feia que el cor hem bategués molt depressa. S’acotà davant meu i hem digué amb la rialla encara als llavis:
- T’has refredat aquí asseguda a aquestes hores?
- No, és l’al·lèrgia, la tinc sobretot als pins
- Dons que fas aquí baix?
Vaig alçar la vista i sí, m’havia assegut davall un pi... Mentres m’aixecava hem va venir una punxada al peu, m’havia assegut amb mala postura, i quasi m’estampo contra el terra si el noi no m’hagués agafat... El noi..., encara no sabia com es deia el noi dels ulls penetrants..., no gosava demanar-li per por que al fer-ho tot s’esvaís. I, de fet, preferir que ocultés la seva identitat darrere aquells ulls, darrere aquella figura. No, no el volia conèixer.
- I tu què feies damunt l'arbre?
- Ja veus, instint de moneia...
En vam mirar en silenci, i vam començar a riure com dos nens petits davant un pallasso, emocionats per el seu humor, amb ganes que en faci més i més...
De sobte vaig callar i ell em va imitar, hi havia algú més, notava la presència i les passes d’algú altre... Vaig sentir un soroll, cap dels dos no es movia, ell tenia els ulls fixats en mi, i jo cercava d'on venia aquell soroll. Cada vegada ho sentia més a prop, llavors, sense llevar la vista de mi, va cridar:
- Tària! Vine!
- Tària? Estaves amb algú? Perdona, no volia interrompre!
- No, si la veig cada dia! Vivim junts.
- Òstia, és a dir que... Sou parella formal, no?
- Es podria dir que sí; però vaja, que ella és molt liberal!
- Convé que marxi...Perdoneu si us he interromput...
- No, no! Espera! Vull que la coneguis! És la més bonica de totes; però tu ets totalment diferent! Espera't i sabràs perquè ho dic.
Vaig sentir que s'acostava i alguna cosa suau hem va rossar les cames. Ell s’acotà com si anés a cercar alguna cosa del terra i va sortir un ca! Un ca?
- Vine Tària, et presento a una noia maquíssima.
En aquell moment em vaig sentir la noia més estúpida del món... Com no em podia haver adonat que era una cussa na Tària? Era una pastor alemany preciosa de colors marrons i ulls verds. Com a collar portava un mocador verd, que la feia la cussa més bonica que havia vist mai.
- Tària, et presento a... Ah, encara no m'has dit el teu nom!
- Anna, em dic Anna
- Molt bonic el nom! Tària et presento a l’Anna. Anna, ella és na Tària, la meva parella des de fa sis anys. - I començà a riure
- Encantada, Tària!
Vaig anar cap a ella i ella cap a mi. Vaig estar jugant amb ella una bona estona, el seu pèl era molt suau, el noi la cuidava molt bé. S'havia fet molt tard i li havia dit a la mare que estaria de tornada a la una, a l'hora de dinar, i ja eren les dues passades!
- Ei, he de tornar a casa que segur que m'esperen per dinar.
- Si vols podem quedar aquesta tarda, et fa anar a la platja a fer una volta?
- Cada tarda després de dinar vaig a la cala. Si em vols trobar, seré allà.
- D'acord, allà em veuràs.
Ens vàrem acomiadar simplement amb un moviment de mà. Vaig arribar a casa i quasi no vaig menjar res, mentre pujava a l’habitació sentia com a cada esglaó es formava un nus més gran a l’estómac. En entrar a l’habitació, l’olor d’encens hem va calmar, vaig tombar-me a sobre el llit de tons liles i mentre pensava en aquells ulls, vaig adormir-me. Hem va sobresaltar el soroll de la porta de l’entrada al tancar-se. Era la mare que tornava de la feina. De la feina! Això volia dir que eren dos quarts de vuit! Vaig posar-me les sabates i vaig sortir de casa volant. Quan ja era a la cala hem faltava l’alè, sentia com si m’asfixiés, i el fet que ell no hi fos encara m’ofegava més. M’havia dormit, m’havia dormit pensant en ell, en el que m’havia passat. La por hem va atrapar i per la ment hem voltaven els pitjors pensament: havia vengut, no m’havia vist, se’n havia anat i no el tornaria a veure mai més, havia perdut aquella mirada... Vaig seurem a sobre la roca llisa amb els peus dintre del mar, vaig submergir-me en els meus pensaments, volia tornar-lo a veure, no entenia el per què, però necessitava tornar a veure els seu posat, els seus cabells... De sobte vaig sentir el soroll de la vibració, vaig girar-me i tenia un mòbil al costat. No sabia si agafar-lo o no, però vaig aventurar-me, que podia fer?
- Digui?
- Bones tardes preciosa!
Era ell! Aquella veu se m’havia quedat gravada a la memòria.
- Ho sento. M’he adormit. Quan he mirat l’hora ja feia tard...
- Tranquil·la, sempre t’exaltes ha ha ha.
- ...
- Que princesa, anem a fer la volta que havíem quedat?
- És clà, però, on ets?
- A dalt del cel, observant-te.
Tot duna vaig alçar la vista a l’arbre més pròxim i allà el vaig trobar. Enfilat a un arbre, com la primera vegada. Va baixar d’un saltiró.
- No ha vengut la xicota?
- No, ja t’he dit aquest matí que és molt lliberal
Vam començar a caminar per la platja, parlàvem de mil coses. En pocs moment m’havia enamorat d’aquella veu, d’aquells cabells i sobretot, d’aquells ulls...
- I aquesta afecció per pujar al arbres?
- Des d’allà dalt tot és diferent, el món pareix més petit, més ingenu i més bonic. Per exemple, aquesta mar, amb el Sol reflectit a sobre, vist des de la copa d’un arbre és el doble de bonic. Mira t’ho ensenyo.
- Ensenyar-mo? Com?
- Pujant-te a un arbre, el més alt!
- Tu ets boig! No en sé jo de pujar als arbres, i segur que cauria.
- Per això hi som jo aquí, al meu costat res no et passarà mai
Aquestes paraules, no sé per què però hem van tranquil·litza i alegrar el cor, vaig acabar pujant a l’arbre. Mentre hi pujava vaig descobrir que em feien pànic les altures. Estava molt aferrada a ell, tenia por de caure i quan vam aconseguir seure a una branca vaig quedar meravellada, el cel era rogenc i el mar brillava amb més força que mai. Jo estava recolzada sobre el seu pit i podia sentir els batecs del seu cor, no volia que aquest moment acabés mai, volia que durés per a sempre, no m’havia sentit mai tan bé. Un ocell va passar-me per davant la vista i vaig perdre l’equilibri. Quasi caic de l’arbre si ell no m’hagués agafat, m’havia tornat a salvar d’una bategada, però aquesta vegada m’havia salvat la vida. Va pujar-me i ens vam quedar, un molt prop de l’altre, ens miràvem als ulls sense dir-nos res, no sabia què fer, no sabia si ell estava sentint el mateix que jo i vaig proposar baixar de l’arbre abans que em matés...
Vam baixar a poc a poc i en ser a baix vaig dir d’anar a casa, me’n havia anat sense dir res i la mare estaria preocupada. Va acompanyar-me, i abans d’entrar vaig girar-me i vaig mirar-lo als ulls, volia besar-lo, però no m’atrevia així que li vaig proposar sopar junts. Ell em va dir que sí, però que se n’encarregaria ell, que em volia fer una sorpresa. Vaig acceptar i vam quedar que a les deu em passaria a cercar.
La mare estava preocupada, però la vaig tranquil·litzar i vaig dir-li que aquell vespre sortiria, ella no estava acostumada a que jo sortís, no havia estat mai sortidora encara que ja tingués els dinou, i em va costar convèncer-la. Estava preocupada pel que m’havia de posar... Que estrany, mai m’havia preocupat la roba, sempre em posava el primer que agafava de l’armari, per què havia de ser diferent? Mentre em mirava l’armari vaig ficar les mans a les butxaques i hi vaig trobar el mòbil, com era que en tenia dos? Cosa estranya, però, no vaig dar-li més voltes i vaig agafar uns texans i una samarreta que m’havia regalat la Núria. No me l’havia posada mai, pensava que no feia per mi, que no era el meu estil, tenia uns brodats liles a les mànigues i el dibuix d’un estrany a l’esquena. Volia que ell es fixés en mi i me la vaig posar, però no va durar gaire, em sentia estranya i no volia canviar el meu estil per ningú. Vaig agafar la samarreta de colors i la jaqueta fosca. Encara eren dos quarts de deu i els minuts passaven amb comptagotes...
El rellotge de la sala va marcar les deu, semblava que mai arribaria l’hora, però el timbre de la porta no sonava i m’estava impacientant. En sentir lladrar un gos a fora vaig mirar per la finestra, era la Tària! Vaig baixar i ella se’m va acostar, duia un paper al coll que deia: “Segueix-la”. La vaig seguir i em va portar a la cala.
Allà estava ell, el noi que havia fet que aquell dia fos una persona diferent, assegut just on havia trobat el mòbil que amb les presses havia deixat a casa. Estava just al davant d'una cistella, unes espelmes i unes teles. Preveia que aquell vespre seria el millor de la meva vida.
- Ja veig que puc confiar en Tària. Com estàs preciosa?
- Bones. Ara molt millor.
- T'ha passat res?
- No, simplement pensava que no vendries.
Ell va callar, no sabia si allò volia dir alguna cosa, però em vaig posar nerviosa. Es va aixecar i va posar-se al meu davant esperant que el besés, però jo no ho faria. Ho desitjava, i algú havia de donar el pas, però no pretenia ser jo la que ho fes, no n’era capaç. Llavors, vist l'èxit, em va fer un petó a la galta, m'agafà la mà i em va dir molt fluixet a cau d'orella:
- Esper que aquest vespre sigui el millor de la teva vida. Comencem a sopar?
- D'acord. I, què hi ha?
- He portat amanida de pasta i refrescos a triar. De postres...
Va baixar la mirada i quedà callat.
- Què hi ha?
- Ja ho veuràs.
- M’intriguen aquestes postres, què et sembla si passam directament a elles?
Jo havia dit allò? No m’ho podia creure, però ho havia fet i me n’alegrava. Ell amb cara atònita em mirà i va dir:
- Em pareix bé.
Va apartar la cistella i es va posar al meu costat però encara estava molt lluny.
- Saps, pensava que mai trobaria una noia pareguda a mi. Sempre he pensat que sóc l'espècie més estranya que es passeja per la Terra. Però avui m'he adonat que no, l'he trobada, t'he trobada...

Va aixecar la vista al cel i jo amb ell, aquella nit, la primera que havia anat acompanyada d'algú a la cala, el cel estava més clar que mai i els estels es veien perfectament. Ell seguia parlant, però les seves paraules s'anaven ajuntant fins arribar a no saber el que deia. Vaig abaixar el cap i el vaig observar, amb la vista posada en els estels i amb la llum de la lluna il·luminant-li el rostre era la criatura més bonica de totes. Ens vam mirar i va acostar-se més. Posà la seva mà sobre la meva i em mirà als ulls. Aquells ulls m'agradaven, m'embogien, s'anava acostant més i els seus, els meus, els nostres llavis també s'acostaven. En aquells moments recordava tot el que pensava quan na Núria em deia el que feien ells, el que feien dos enamorats. Nosaltres fèiem el mateix! Era el destí que m'havia fet aquesta jugada? O era simplement la sort? Vaig oblidar-me de tot, volia gaudir aquell vespre.
La nit va acabar amb la sortida del sol i ens vam ficar al mar, l’aigua freda dels matins ens va despertar de l’embruix de la nit passada, al cap d’una estona de riure i jugar amb l’aigua vam tornar a la platja. L’amanida de pasta de la nit passada encara era bona i amb mirades complagudes ens la vam menjar. Ja era tard i havíem de tornar a casa.