El poeta del mes s'ha realitzat durant el curs 2006-2007 amb la col·laboració dels alumnes de voluntariat lingüístic que, a més d'ajudar a l'alumnat nouvingut, han organitzat exposicions, fet entrevistes, creat escultures, recitat poemes i interpretat música, amb l'afany de donar a conèixer els nostres poetes i fruir de la poesia. Aquests actes s'han duit a terme al llarg del curs.
   Hi ha hagut exposicions de cada autor que ha passat durant el mes que li ha estat dedicat, i ha finalitzat amb un recital poètic acompanyat de música a l'hora de l'esplai durant tres dies consecutius. A aquests recitals hi hem convidat l'autor que, en quasi bé tots els casos, ens ha honrat amb la seva presència algun dia o tots tres, depenent de la disponibilitat.
   Vàrem començar el cicle el novembre amb el poeta i pintor Pere Font; seguírem a gener amb el poeta i músic Joan Miquel Oliver; el mes de març fou el nostre poeta Pere Joan Martorell, poeta guardonat, aquest any, amb el premi Ciutat de Palma de Poesia; després, per Sant Jordi, li va tocar el torn a Miquel Àngel Lladó poeta i portaveu del grup d'homes contra la violència masclista; i finalment, el mes de maig, el darrer acte el vàrem dedicar a la narrativa, va ser el mes de Rafel Crespí, escriptor.
   Aquesta activitat ha estat possible gràcies a la gran col·laboració de l'alumnat implicat: artistes, lectors, músics i assistents; del professorat que ha col·laborat en el muntatge, assajos, vídeos, presentacions, pàgina web, amb l'assistència als actes i dedicant alguna sessió de les seves classes a rebre l'autor; i de l'equip directiu que ha donat suport a la iniciativa. També hem d'agrair la col·laboració de les persones de consergeria que, moltes vegades, han hagut d'anar de pressa per fer els tríptics a darrera hora.
   Pens que han estat uns moments per gaudir de la poesia i de la música d'una manera lliure, lúdica i molt emotiva. Aquests 25 minuts a l'hora de l'esplai, deixant l'entrepà per a més tard i venint corrent en sentir el timbre, perquè el temps és just, són com un bàlsam que renova les ments i provoca guspires d'emoció. Llavors convida a parlar-ne una estona, d'allò que ha aconseguit rompre la monotonia del matí. Hem viscut la biblioteca no només com un lloc de feina i de lectura, que ho és, però també és cert que és un espai de gaudi de la cultura en general, hem vist que rompre el silenci de la sala amb paraules rimades i sons musicals té molt d'encant.
Podeu veure un poc del nostre “Poeta del mes” pitjant damunt del nom de cada un dels autors que han passat enguany per la nostra biblioteca.

PERE FONT

Pere Font ( Esporles 1945) compagina la poesia, la pintura i l'ensenyament.

Al pròleg del seu llibre de poesia OCELLS FERITS, Antoni Figuera ha escrit:

Si, com pensen alguns (i no seré jo ara qui els desmenteixi), la vertadera mesura d'un home la dóna la magnitud i la intensitat amb que viu i assumeix les seves passions, no tenc cap dubte que la talla moral i humana, intel·lectual i estètica de Pere Font es troba a l'alçada dels qui invoquen aquesta afirmació. I el que afirm ho dic amb coneixement de causa: el que ha anat cristal·litzant amb el temps, després de més de quatre dècades d'amistat incombustible i de complicitats solidàries.
Han estat tres, en el cas de Pere Font, les passions a què s'ha lliurat amb cos i ànima d'ençà que el vaig conèixer en els ja llunyans anys d'una no excessivament ben ponderada adolescència, ni en el seu cas ni en el meu. I aquestes tres passions (tot i que no m'agradi fer-les servir) s'han d'escriure en majúscules: la Dona, la Poesia i la Pintura. Cosa que equival a dir que aquesta doble passió intel·lectual i artística, literària i plàstica de què donen testimoni els seus llibres de poemes i les seves exposicions periòdiques posseeixen una carnalitat, una materialitat, una joie de vivre de la qual participen a parts iguals paraules i colors, tonalitats i vocables.

Coets de fira
esclaten interjeccions
sobre els teulats del llenguatge:
Ha començat la Festa Major.

Mentre ells despleguen banderes,
tu i jo desplegarem paraules.
Per hissar-les
al cap caramull de pàgines blanques.

He agafat un poema
i l'he allargat sobre un canyís
per secar-lo com figues
sobre sostres de setembre:
A poc a poc, el cel càlid i el vent
li han xuclat fins i tot la rima i la cançó.
I s'ha pansit així com vull:
en pura imatge de melassa.

Talment com t'oferiria
una palangana repleta
de besades,
així mateix a la vida
li portaria per ofrena una palangana amb un gran sí
del qual brostarien
ullets verds de primavera
i branques tendres
d'alegria.

Entrevista:

1- Com vas decidir dedicar-te a la pintura i a la poesia?

A la pintura, quan era petit ja pintava, he estat pintant sempre. A la poesia a partir dels vint anys.

2- Quina relació hi ha entre els teus poemes i les teves pintures?

Possiblement la importància que don a les imatges. Els meus poemes estan plens d'imatges poètiques i les pintures formen part d'una mateixa unitat dins el món.

3- Què t'agrada més, la poesia o la pintura?

Depèn de com sigui la poesia i de com sigui la pintura. Per practicar pas més gust amb la pintura que amb la poesia.

4- Quin és el poemari que t'agrada més dels que has escrits? I el més venut?

No ho sé, perquè més que agradar-me els poemaris m'agraden els poemes. Però no te'n sabria dir cap. No sé si mai s'han venut poemes meus. No he cobrat res mai dels meus poemes.

5- D'on et va sortir la idea de titular l'exposició Monocolor quan és una explosió de color?

Això va ser una equivocació dels organitzadors, Jo vaig comunicar per telèfon que la invitació a l'exposició, perquè fos més barata, la fessin monocolor. No sé qui va sentir la paraula monocolor i va dir: “ Posarem monocolor a l'exposició”. Conclusió, que ha estat una ironia.

6- Per què has dedicat el Pentaedre de llum als teus avantpassats?

Perquè altres vegades que he publicat coses les he dedicat a persones, als meus fills per exemple, i aquesta vegada he volgut fer l'exposició i perquè em venia bé i vaig trobar unes fotos vaig dir, faré una composició. Tot ha ajudat perquè la fes dedicada als meus avantpassats.

7-Quantes exposicions has fet?

Individuals me pareix que sis. Les he fetes totes a Palma, menys una que es va fer a l'hotel Formentor, era l'estiu passat.

8- Nom de la teva darrera obra i de la darrera pintura.

No m'en record. La meva darrera obra en quan a escriure és un article que vaig fer pel diari “Ultima Hora” i sortirà, supòs, d'aquí quinze dies, i és un article sobre la tristor, precisament.
La darrera pintura la vaig fer fa dos dies i és una pintura més bé tirant a abstracte.

9- On vas néixer?

Vaig néixer a Esporles.

10- Quins són els teus pintors i poetes preferits?

No vull contestar, perquè després m'equivoc i en dic un, i després me n'adon que no era aquest el que m'agradava més. De totes maneres més que pintors i poetes, m'agraden pintures i poemes i, no ho puc especificar en aquest moment.

11- Quina és la pel·lícula que t'agrada més? Per què?

El séptimo sello, dirigida per Ingmar Bergman, un cineasta suec.

12- Quin és el teu alumne/a preferit?

Tots.

13- Quin temps has estat a fer totes les obres i poemes?

Si comptam els poemes que s'han publicat ara, fa vint-i-cinc anys, si ens referim a la part literària. La part que he exposat ara són quadres de fa cinc anys

14- Què t'agrada més ser, professor, poeta o pintor?

Tot m'agrada, no es pot especificar.

15- Vas escriure Ocells ferits a Grenoble, què hi havia allà que t'inspirà la poesia d'aquest llibre?

Res de particular, no tenia lloc per pintar i era molt més fàcil dedicar-me a escriure.

16- A aquest llibre, Ocells ferits, es diu que les teves tres passions són la dona, la poesia i la pintura, és així? I en aquest ordre?

Això no us importa, no, però ho vaig dir. Depèn del moment.

17- Des d'un dels teus primers llibres Entorn de la teva presència 1980; a un dels teus darrers Ocells ferits 2000, han passat vint anys, ens podries resumir aquests vint anys de poesia i pintura en unes quantes paraules?

Quant a pintura, una feina feta amb coses que em feien passar gust.

18- Com dus la dualitat castellà-català; l'expressió artística la fas en català, la teva llengua, en canvi cada dia fas feina en castellà a l'institut?

A jo això no m'ocasiona cap problema ni cap trauma. Utilitz el castellà com em dóna la gana i utilitz el català quan em va bé. No em provoca cap distorsió en absolut.

19- Penses que dins les classes de llengua i literatura hi té un pes important la poesia?

Dins les classes de llengua i literatura, si estan ben fetes, la poesia ha de tenir tanta importància com la narració, com el teatre, com qualssevol altra cosa.

20- Què els diries als teus alumnes afeccionats a la poesia i/o a la pintura? I als que no ho són?

Els que estan afeccionats a la pintura i a la poesia, doncs, que llegeixin poesia i pintin i vagin a veure exposicions de pintura. Que ho facin per gust, no per triomfar, perquè sinó no té cap sentit.
Les activitats que una persona fa, les ha de fer sempre per passar gust, per fer-les i sentir- se bé.

Bé Pere, moltes gràcies per contestar-nos, i que et puguis dedicar molts d'anys a l'art i la poesia, i nosaltres que en puguem gaudir. Enhorabona.

JOAN MIQUEL OLIVER

   En Joan Miquel Oliver va néixer a Palma fa 32 anys. Poeta i músic. És l'autor del llibre de poemes Odissea trenta mil i de totes les lletres dels discos d'Antònia Font, del seu disc en solitari Surfistes en càmera lenta, a més d'altres poemes i textos que va fent i no surten tant a la llum però són igualment bons, com per exemple un text breu que va escriure quan feia feina a la llibreria Quart Creixent, Crònica d'una llibreria de batalla, en el qual es pot llegir com veia alguns clients que visitaven habitualment l'establiment, és molt divertit.

   El seu afer és d'una persona senzilla, a una entrevista de la revista El Mirall, núm 168, diu “Som molt discret, m'agrada entrar a un bar i que ningú no em conegui”
   També diu del seu disc Surfistes en càmera lenta: “Quasi ni me'n vaig adonar i ja tenia tot el disc; vaig comentar a en Miquel Àngel Sancho (l'editor de Blau), -Tenc una cosa que no és mengívola- i ell va dir que li interessava. Després d'escoltar-lo encara pensava igual i el vàrem treure.
   Sobre com veu el panorama musical actual a Mallorca, contesta a la mateixa entrevista: “De puta mare, hi ha grups boníssims. Mira l'altre dia vaig ser jurat en un concurs de maquetes i, malgrat estar enregistrades amb ordinadors i de manera senzilla, tot era molt original, diferent”.

   Al pròleg del llibre Odissea trenta mil en Toni Artigues escriu:

Joan Miquel, la teva poesia em fa pensar en aquesta frase de Breton: el real és fantàstic i el fantàstic és real: això és poesia.
És una alegria topar amb un poeta que no és fals; potser fas qualque farol, com els bons jugadors de truc, però no ets fals, perquè ets lliure, perquè penses en llibertat (avui que hi ha tant de poeta funcionari i curricular), perquè tens coses a dir (avui que hi comença a haver poetes de curset de quatre crèdits). Com dius en una entrevista a Notifixis, quan faig una lletra i veig que és una fantasmada ja la llev directament”.
En tu es dóna un conjunció fructífera: ets filòsof i ets poeta (tant amb la guitarra a la mà, com darrera el taulell, com... ). Baudelaire diu que per escriure “s'ha d'haver pensat molt, haver carregat el tema quan se surt a passejar, quan es va al bany, al restaurant, gairebé a casa l'amant”. I Oscar Wilde: “Només hi ha dues regles per escriure:tenir alguna cosa a dir i dir-la. O millor, tenir una història per explicar i explicar la d'un mateix”. I aquest és el teu cas.
Dius:” Per a mi la poesia és una forma de recerca i de conèixer la gent, el món i a mi particularment” (Enderrock). I, com diu Nietzsche, “conèixer no és més que treballar amb les metàfores preferides”. Les imatges, com a imitació i com a metamorfosi de la realitat, són la base de la poesia.
Ets un gran amant de les imatges, de les metàfores imaginatives; jugues molt amb el llenguatge: “Busco jocs de paraules que m'agradin o una imatge que m'interessi, és una elaboració quotidiana” (Enderrock).
Quan vaig llegir Residencia en la tierra de Pablo Neruda, que em vas deixar amb entusiasme perquè el llegís, hi vaig trobar, marcats teus, moltíssims contrasts de paraules, imatges potents, com les que fas servir: mi interior de guitarra / huele a sombra / que parecida eres al más largo beso / como si por las calles fueran las prendas i los trajes vacíos por completo i un oscuro i obsceno guardarropas ocupara el mundo.
Les teves imatges són també profundament semàntiques: de creació de noves significacions, de l'altra manera de veure i de sentir el món: hi ha faroles cansades / hi ha geleres que criden (personificació), tenim el cap de roure i de ferro les peganyes / som persones minerals (metàfores), estimar-te és com agafar gotes de pluja amb les mans / tot es desertitza com un ca (comparacions), la gent es toca i troba en els altres la pau dels escorpins / fa voltes en línia recta (antítesi) etcètera. I sobretot la creació d'espais i situacions: eres com els animals dins el cràter d'una lluna / veim els arbres desferrar-se de la terra / omplim claveguerams sencers de blat i hortalisses... M'agraden aquests versos: perdem els autobusos a una velocitat vertiginosa / els braços de sentir-te.
Aquest és el teu tercer llibre de poemes, després d'Antònia Font i a Rússia. Hi ha discs amb poesia i d'altres sense (el mateix que passa amb els llibres); als teus discs hi vols poesia: “volem que un disc d'Antònia Font sigui també com un llibre de poemes” (Notifixis). Una poesia, com la de Brossa, amb pocs adjectius (noms i verbs, alguns de nous com els recíprocs sexuar-se o gastronomir-se).
Al teu món filosòfic i poètic s'hi afegeixen uns referents i una llengua profundament catalans i això et dóna les capacitats que ens mostres amb les converses, amb els discs, amb aquest llibre de poesia, amb la narrativa que has fet, i amb la narrativa i la poesia que faràs (i també teatre, que bé en series capaç).

Antoni Artigues

Tot això ens dóna una idea del món original, creatiu i especial d'en Joan Miquel. Si llegim amb atenció els seus poemes gaudirem de valent.

Odissea trenta mil

El desert culmina i madura,
mostra en evidència
que som persones minerals
i que la força que ens erosiona
és la mateixa dels cataclismes.
Omplim els guants
d'unes mans articulades que tenim
a la física mundial
i al temps infinit que ha dedicat
a complicar-se tant.
Al final tot es desertitza com un ca,
com la tristesa rara d'una taula de cuina,
o com les nostres pròpies sabates
i aquella manera que gasten,
tan humana,
de recopilar-nos els peus.

Hi ha faroles cansades
i músics que toquen
instruments de cirugia
com ara clarinets
i cotxes esclafats als murs.
Hi ha piscines tristes
i hotels amb vistes a un firmament
saturat de bicicletes voladores.
La gent es toca i troba en els altres
la pau dels escorpins i els aliments,
la sort del que transita simfonies.
Hi ha geleres que criden
i, en definitiva, cares salvatges
que ens parlen i ens estimen.

Seràs jo en certa manera
quan acaba un altre dia
i una cursa en paisatges
lentament se relentitza.
Sona un grup dins una casa
i a defora negra alzina,
tanta sort que és lluna plena
i que tot neda en mercromina.
Cada taca destinyeix
més pintura que no tinta
i el tabac s'hipocondria
per deixar-se en ell mateix.
Que no fumen les persones
que no mengen animals,
de lletuga tenen l'obra
i de formigues fan el pa.
Cada taca...
justament no s'eternitza.

Calaixeres, cantaranos,
microscopis, espardenyes,
cafeambllets amb ensaïmades,
cases velles, fulles seques.
Rascaríem persianes
si tinguéssim una espàtula
si tinguéssim qualque idea
de com les volem pintades.
Calaveres, pantocràtors,
telescopis, escopetes,
cafeambllets amb ensaïmades,
mos farem les cares netes.

Eres com els animals
dins els cràters d'una lluna
en el vent de llauna i sol
i en la seva sincronia.
A la roca i en l'emblema
d'un planeta ple de res
més vermell que el cel de pondre's
a la dura llei de caure.
El robot ens escalava
per frontisses i parets
com un tren, com una casa
que tenia plataforma.

PERE JOAN MARTORELL

   Va néixer a Lloseta l'any 1972, és llicenciat en Psicologia. Actualment és regidor de l'Ajuntament de Lloseta.

Ha publicat els llibres de poesia:
Del record contra el temps (1995), Premi Llorenç Moyà 1994),
Via Crucis (1996), La veu del silenci (1996), Curs de matèria reservada (1997, Premi Martí Dot per a Poetes Joves 1996), La tardor de l'ombra (1997), Llibre d'Eros (1998, Premi de Poesia de la UIB per a Escriptors Joves 1997), Breviari de la cendra (2001), Llibre de cera (2005, Premi Viola d'Argent dels Jocs Florals 2004), Dansa nocturna Premi Ciutat de Palma, Joan Alcover de poesia, 2006).
Poemes seus han aparegut en les antologies Després del silenci (2000), 21 poetes del XXI, una antologia dels joves poetes catalans (2001) i recollits en altres llibres traduïts a l'anglès, al francès i al romanès.
També ha publicat contes en volums col·lectius per haver obtinguts diversos premis de narrativa i és autor del llibre de narracions
Art de trobar veritat (2002) i Nocturn sense estrelles (2006)
En l'actualitat, juntament amb Jaume Mesquida i Antoni Xumet, dirigeix les Edicions del Salobre. És col·laborador de L'Espira, el suplement cultural del Diari de Balears.

Al pròleg del llibre Breviari de la cendra, Pere Rosselló Bover diu:
“La trajectòria poètica de Pere Joan Martorell i Castelló es caracteritza per una intensa dedicació a la literatura, fruit de la recerca d'una expressió directa i personal. El poeta escriu perquè vol comunicar-se amb el lector, amb el qual desitja compartir les seves experiències vitals”.

Els dies 21, 22 i 23 de març en Pere Joan Martorell assistirà a la lectura dels seus poemes a la biblioteca i, seguidament llegirà uns poemes i farà un col·loqui amb alumnes del centre.

POSTAL DE L'INSTITUT
Queden molt lluny la mort de Déu i Nietzsche.
Queda molt lluny la il·lusió de creure'm invencible,
creure'm fugisser dels anys i dels rostres ferits,
talment virons devorant el damnatge de l'odi
o la cal·ligrafia turbulenta d'aquest precís instant.
Queda tot el no-res del teu ubèrrim adéu.
La protesta enfurida d'una pell erma
i la penetrant voracitat d'un voraç silenci
que pels segles dels segles he d'adorar
amb l'estigma de dogmes pagans i apòcrifs.
Queda el fulgor d'aquelles mans enllaçades
sota el vestigi rònec d'una filosofia aperduada
en la reincident neciesa d'encalçar el vent.
Queda el meu sacrifici pel teu record.
Breviari de la cendra

Entrevista

En Pere Joan Martorell va néixer fa 34 anys a Lloseta, després de l’ensenyament primari va fer la secundària a l’IES Berenguer d’Anoia, és a dir, és un ex alumne del nostre institut. A la Universitat va estudiar Psicologia i actualment és psicòleg, poeta, polític i editor.
Ha escrit bastants llibres de poesia i també de narrativa, ha estat guardonat nombroses vegades, el darrer premi que li han atorgat és el Ciutat de Palma de poesia, el Joan Alcover, pel seu llibre Dansa nocturna.

Aquest mes és el nostre Poeta del mes, i li hem volgut fer una entrevista, a la qual ha contestat molt amablement.

Hola, Pere Joan, som una alumna de l’IES Berenguer d’Anoia, com ja saps, ets el nostre poeta del mes i t’agrairia que contestassis aquesta entrevista virtual.

- Com és un dia en la vida de Pere Joan Martorell?

Els matins els tenc repartits entre les tasques de l’Ajuntament i de l’editorial. A les tres, després de dinar, agaf el tren i cap a Ciutat s’ha dit, on faig feina com a psicòleg en un centre mèdic. Els vespres són per a la lectura i l’escriptura.

- Quan, com i per què vares començar a escriure?

Sempre he dit que si m’hagués tocat la primitiva en comptes d’una sèrie d’esdeveniments negatius, com per exemple la mort de persones molt properes a mi, ben segur mai no hauria escrit res. Però em vaig endinsar en la lectura com una forma de teràpia i després, com una conseqüència de tant llegir, vaig passar a escriure, primer poesia i ara de tot.

- Quantes hores li dediques a l'escriptura?

És molt relatiu. No sóc un escriptor que segueixi horaris ni pautes. Alguns dies escric un grapat d’hores; altres dies no tenc temps d’escriure res. Hi ha temporades que escric gairebé cada dia; després puc estar mesos sense escriure res més que les ressenyes o els articles pel diari

- A quin moment del dia t'inspires més?

Sóc capaç d’escriure a qualsevol hora i en qualsevol lloc, però la nit sempre és l’hora màgica de solitud i reflexió que predisposa a la lectura i l’escriptura. Les muses surten més durant les hores nocturnals, però cal que et trobin fent feina, com va dir algú.

- Quins són els temes que més tractes a les teves obres? Per què?

Hi ha una triada temàtica que sempre m’ha acompanyat: el binomi amor-desamor, el pas del temps i la mort. Jo diria que aquests són els eixos entorn dels quals gravita la meva literatura, tot i que sempre en van sorgint d’altres, com ara la recerca de identitat, la defensa de la nostra cultura, l’amistat, etc.

- Viure per escriure o escriure per viure?

Abans tenia la literatura un tant sacralitzada i veia els escriptors talment una mena de déus o ídols. D’uns anys ençà he entès que primer és la vida; allò realment important és viure la vida d’acord amb una sèrie de valors i il·lusions. És a dir, a mi m’interessa més viure que no pas escriure. És a partir de la vivència, de l’experiència, que ha de sorgir l’escriptura. A més, com que no tenc gaire imaginació, cal que experimenti molt per tenir material literari.

- Què et va portar a escriure el teu darrer llibre: "Dansa nocturna"?

Després del poemari anterior, Llibre de cera, que és una reflexió de l’home en general, és a dir, dels gran problemes que des de sempre han preocupat els homes i les dones, en aquesta ocasió volia fer-ho des d’una perspectiva molt més personal, des de la meva pròpia visió del món; per això mateix es pot considerar Dansa nocturna una espècie de dietari on van sorgint els temes que em preocupen del dia a dia.

- Què vares sentir quan et varen comunicar que havies guanyat el premi Ciutat de Palma Joan Alcover?

Sempre és una gran alegria quan es reconeix la tasca que has fet. Havia quedat finalista del premi un parell de vegades i em feia una il·lusió especial guanyar-lo. Quan vaig rebre la telefonada, el mateix dia del lliurament, el meu cos experimentà unes sensacions estranyes. Tot plegat és mal d’explicar. És una experiència molt intensa però també dura poc.

- Sobre la baixada de la participació al concurs abans anomenat, què n'opines?

Em sembla que és una cosa circumstancial. Tots els premis tenen dinàmiques de pujades i baixades en la participació. Esper que augmenti el número de participants. Ja sabem que com més originals, més possibilitats de trobar llibres bons.

- Pel fet de que no només es pugui participar en català al concurs, quina n'és la teva opinió?

Crec que és una errada greu dels organitzadors. El premi Ciutat de Palma té una llarga trajectòria que ara s’ha vist alterada per la convocatòria en castellà. No hi havia cap motiu, llevat del polític, és clar, per rectificar les bases i incloure la llengua castellana. Quan a Madrid tenguin en compte la resta de llengües de l’estat ja en parlarem.

- Respecte a la frase que emprares per despedir-te als premis, "Visca la poesia i la nostra cultura, malgrat les agressions que pateix diàriament", tens por a les possibles represàlies que puguin sortir-ne?

Esper que no sigui així. Tothom és lliure d’exposar el seu pensament i les seves idees. És evident que la nostra cultura no disposa del mateixos privilegis que altres.

- Estas d'acord en que els teus llibres es deixin en prèstec a les biblioteques sense obtenir-n'hi cap benefici?

Sí, és clar. Com a autor, el que m’interessa és que la gent pugui conèixer la meva obra.

- Què en penses de l’activitat que feim al centre El poeta del mes?

Un deu. S’haurien de fer més sovint activitats d’aquestes característiques. És una llàstima que el vostre exemple no sigui una cosa habitual que serveixi d’enriquiment mutu.

- Què ens pots dir als joves i a les al·lotes que començam a llegir algun poema?

Hi ha una cosa fonamental: no cerqueu significats. Cada poema té tants significats com possibles lectors. És com contemplar un quadre abstracte o escoltar música. El que importa és allò que et transmet, allò que tu ets capaç de percebre.

- Si hi vols afegir alguna coseta més, encantats.

Moltes gràcies a tots per la vostra amabilitat. Per a mi és un plaer, aquesta possibilitat de ser poeta del mes. Ah, això, sí, llegiu molt, encara que no sigui el que els professors us recomanen.

Moltes gràcies per contestar.
Esperam veure’t els dies del recital. Ah, i enhorabona pel premi.

Samara Martín
1r de Batxillerat

MIQUEL ÀNGEL LLADÓ

Aquest mes tenim el plaer de comptar amb el poeta Miquel Àngel Lladó.

Miguel Ángel Lladó Ribas es llicenciat en Filologia Catalana i treballa com assesor lingüístic per a l'administració. Fins el moment ha publicat les següents obres: “Bagdad, un conte desfet” (1992), “Deu contes ecològics” (1995), “Jardí de quarantena”(1999), “Illa de Corberana” (2000), “Antull de tu” (2001), “L’inquilí del gel”(2002), “Reivindicació de Jane”(2003), “Tocar mare” (2003) i "Poemes de la piscina". I el darrer llibre de poemes “La volta celeste” (2006).
A més dels seus treballs en prosa y poesia, es col·laborador habitual en premsa i revistes especialitzades. En diversos articles i cartes queden reflectits les seves principals inquietuds; la igualtat de drets home-dona, l'ecologia i el pacifisme, així com una preocupació molt particular a l'eradicació dels mals tractaments.
Nosaltres hem agafat el seu darrer llibre que està dividit en dues parts: parlen les pedres i parlen els homes, de la primera part n'hem triat alguns poemes i a partir d'aquests poemes hem fet algunes activitats: escultures, música, lectura poètica...

En una de les presentacions del llibre La volta celeste el presentador va dir el següent:

Cada peça de la vida que ens arriba entre mig de les roques, preservada a l’ull tafaner, té una posició a un estrat,  a un sediment, a una cova. Cada somni, cada interrogant d’una persona que ens ha precedit, està escrit a un collar, a una gerra, a una tomba. Les pedres ens ofereixen una paleontologia dels sentiments, de les creences, de l’art de seduir, de com fèiem l’amor, de què menjàvem, de com honoràvem els déus i els morts.
Dels ossos, de la ceràmica, de la manera de fer llesques a les pedres, podem saber l’altura, la fesomia, la vida i els costums, el pes del cervell , els viatges i les pors dels qui ens van precedir i obrir camí.
Miquel Àngel Lladó vol esbrinar en la memòria del cos i de les pedres allò essencial d’aquest fascinat esdevenir.
A la primera part del llibre, on fa parlar les pedres, es demana per allò que omple el buit primigeni ( així : al poema any zero  ens diu que el buit va ser omplert : de matèria , de vida , d’esperança i probablement d’amor ), i ens convida a acostar-nos a aquell tosc projecte de somni ( a trobada ) , als anhels atàvics ( a furgant l’ahir ), ens fa imaginar l’atracció de l’aigua ( a arqueologia del cos ), la clau del temps ( a l’estalactita ), els anys covats en l’enigma de la fosca ( a l’estalagmita ) la por ( a monòlit ) la primigènia pregaria ( a pintura rupestre ) el pas del temps ( a rellotge d’arena )
 La segona part del llibre, on parla l’ésser humà, cerca en la memòria del cos i la paraula, la identitat incerta, la recerca de l’assossec ( a rera la petja) la baula perduda, el descobriment de l’amor  ( a perduda baula), el desig d’abastar allò gran ( a inici de festa ), quan l’éssar humà se n’adonà que les seves extremitats serien per a la carícia (a bípedes), quan balboteja la primera pregària ( a natura silent ) quan va sentir pànic ( a erupció, i diluvi) . Us llegiré un poema que conté, per a mi, un alleujador missatge, és el titulat gravetat, Nosaltres, les persones, petites , imperfectes, barroeres, a vegades, aportem, al cúmul de pedres i incerteses, més enllà de la possible saviesa, el goig dels sentits i els sentiments. 

Entrevista:

1. Et coneixem per ser un gran poeta; digues-nos, on vares trobar l'encant de la poesia?

Moltes gràcies, no sé si som un “gran poeta” com deis, això ja ho diran el temps i la crítica, si és que n’han de dir res i ho troben escaient, crec que el més important és anar fent feina i sentir-te a gust amb el que fas, i la resta ja vindrà, si és que ha de venir, insistesc. Jo vaig començar a escriure poesia tardanament, al voltant de la quarantena (el meu primer llibre es diu, precisament, “Jardí de quarantena”) i ho vaig fer perquè en la poesia hi vaig trobar un excel·lent vehicle de comunicació per expressar sentiments i vivències, crec que aquesta és la principal motivació de totes.

2. Però, a més d'escriure molt bé poemes, també has escrit diversos llibres infantils; com has pogut fer aquest canvi tan radical?

Jo no sé si és un canvi tan radical, en el sentit que no crec que una cosa estigui barallada amb l’altra, és més, jo diria que es complementen i tenen més d’una afinitat. Vull dir que, des del meu punt de vista, per escriure poesia s’ha d’intentar fer-ho amb una mirada neta com la que tenen els infants, desposseïda de prejudicis i oberta a la realitat que ens envolta, al món en definitiva. És més, pens que hi ha relats infantils que són deliciosos llibres de poesia, ja que tenen la capacitat de traslladar-nos a un món on les imatges i les sensacions de tota mena predominen per sobre de qualsevol altra cosa, una característica que també crec que és inherent a la poesia com a gènere literari.

3. Quin és el moment ideal per escriure? 

Jo diria que qualsevol moment del dia, aquell en què se senti més a gust l’escriptor i que, òbviament, sigui compatible amb les seves obligacions familiars i/o laborals, si les té. Jo personalment escric el vespre, el capvespre a tot estirar, ja que tenc tres fills i normalment és quan dispòs d’una mica de temps lliure per a mi. 

4. A més d'escriure, a què dediques l'altra part del dia? 

Bàsicament a fer feina (som funcionari de la Comunitat Autònoma) i a tenir cura dels meus fills, i un poc també a les feines de la casa, que sempre n’hi ha. M’agrada especialment cuinar, una activitat que vaig aprendre de ma mare i que fa que desconnecti especialment de les possibles preocupacions i maldecaps. També m’agrada anar a nedar, quan tenc temps, i treure la cussa a passejar per Son Bonet, que és la zona verda, diguem-ho així, que tenim just devora allà on visc, es Pont d’Inca. I, si encara queda una mica de temps, anar a sopar o al cinema amb la meva parella, que són potser dues de les nostres activitats preferides. 

5. Per a la gent que encara no ha llegit cap dels teus poemes, els podries explicar una miqueta de què van? 

I tant. Com he dit abans vaig començar a escriure poesia un poc tard, arran d’una sèrie de circumstàncies que m’afectaren especialment i que tanmateix succeeixen o poden succeir a gairebé tothom al llarg de la seva vida: la mort de mon pare, primer, i de ma mare, al cap d’un any, i el fet de tenir un fill amb una discapacitat relacionada amb l’autisme, cadascuna a la seva manera, m’esperonaren a escriure sengles llibres dedicats a aquestes temàtiques. No han estat, emperò, els únics temes que he abordat, ja que també he parlat de l’amor de parella en el poemari “Antull de tu” o de la violència que pateixen les dones maltractades en el recull “Reivindicació de Jane”, on vaig tenir la inestimable col·laboració artística de Teresa Matas. Després encara vingueren dos poemaris més, “Poemes de la piscina”, així mateix dedicat al meu fill discapacitat, i el darrer de tots, “La volta celeste”, on crec que he fet un salt qualitatiu quant a la temàtica i el to emprats per a escriure’l.

6. I ara dediquem-nos una miqueta més al teu nou llibre, "La volta celeste": per què aquest títol? 

Per què és un títol que crec que reflecteix bastant bé allò que he intentat dir a través de les planes del llibre. És un intent d’expressar emocions i sentiments sobre la base de l’observació dels elements més primigenis, com ara les pedres, l’aigua o la mateixa volta celeste. De fet la inspiració em va venir arran de les passejades que algun cap de setmana faig amb la meva família per un lloc nomenat s’Aigua Dolça, a la Colònia de Sant Pere, on hi ha un enterrament de l’època pretalaiòtica, si no vaig errat. És un lloc que té una energia especial; t’hi atures i no veus més que la mar, les muntanyes i la garriga, quelcom especialment difícil a la Mallorca actual, tan atapeïda de ciment i mal gust pertot arreu. Però aquesta volta celeste fa referència també al cervell, com dic en la cita d’Emily Dickynson que encapçala el poemari i que ve a dir que tot allò que es troba sota el cel es troba també al nostre cervell, i que per tant guarden un evident i bell paral·lelisme l’un respecte de l’altre.

7. Aquest llibre es divideix en dues parts: Parlen les pedres i Parlen els homes. Quin és el propòsit d'aquesta diferència? 

És molt senzill. Cronològicament existiren primer les pedres, que és una metàfora per definir els ens o les criatures inanimades, però que de qualque manera ja parlaven un llenguatge que feia predir que alguna cosa extraordinària havia de succeir sobre la faç de la terra. Posteriorment, molts anys després dels grans dinosaures i quan aquests ja s’havien extingit, aparegueren els homes, o les persones si vos ho estimau més, i amb ells la intel·ligència, una visió del món que no es basava únicament en l’instint, com succeeix al regne animal. Doncs bé, el poemari es basa en una hipòtesi potser un tant absurda, però que funciona poèticament, i és el fet d’intentar demostrar que la baula perduda en la cadena de l’evolució humana és ni més ni manco que l’amor. Efectivament aquest, l’amor, entès com l’energia còsmica que ho mou tot (Love makes the world go round, diuen els anglesos), seria allò que diferenciaria l’home de la resta d’animals irracionals, la seva principal senya d’identitat.

8. Què en penses sobre la literatura actual en general? 

Pens que vivim un bon moment per a la literatura, i especialment per a la que es fa en català: mai com ara no hi havia hagut tans escriptors i editorials, crec que en aquest sentit l’oferta comença a semblar-se una mica a la de les llengües diguem-ne normalitzades. Ara bé, el perill d’això és que a vegades i amb l’excusa de la normalització s’han publicat coses d’una qualitat com a mínim discutible, i el meu dubte és si això fa més mal que bé, no ho tenc massa clar, aquesta és la veritat. No obstant som o vull ser optimista quant al futur de la literatura, ja que forma part de la vida i em costa imaginar la vida sense aquesta o viceversa, seria quelcom realment molt trist, no vull ni pensar-ho.

9. Pregunta del milió: viure per escriure, o escriure per viure? 

Efectivament, és una pregunta complicada. Jo no tenc molt clar que vulgui viure només de l’escriptura. Per una part m’agradaria, a qui no, però per l’altra pens si no es convertiria en una obligació rutinària com ara el fet d’haver d’anar a fer feina, i si el producte final, a causa d’aquesta pressió per sobreviure, no se’n ressentiria. Crec que de moment preferesc doncs viure per escriure, ja que així faig una mica allò que vull i tenc plena llibertat de moviments, vull dir que ningú no em fa els comptes. Sempre m’ha agradat anar per lliure, sense massa traves, ja basta amb les obligacions i normes de tota casta que ens agradi o no ens imposa el mateix fet de viure i d’existir.

10. El llibre "Antull de tu" té un romanticisme que els altres potser no tenen. Què va ser el que et va fer treure la teva vena més romàntica? 

Els meus llibres són sovint reptes, en el sentit de dir “vull veure si seré capaç de fer això”, no sé si m’explic. Crec que això és important a l’hora d’abordar una obra literària, ja que tot està pràcticament dit i potser només queda la manera de dir-ho, o almenys això és el que jo pens. En aquest sentit “Antull de tu” és, com bé deis, un llibre on el sentiment bàsic que hi predomina és el de l’amor, però que crec que té una particularitat que potser el fa una mica diferent dels altres. El vaig escriure quan la meva parella va complir els 40 anys, era com un regal que li volia fer per tot el que ella m’havia donat al llarg de gairebé 20 anys de relació. El que vull dir és que no és el típic llibre d’”enamorament” que tots intentam escriure quan ens trobam en aquest estat, sinó més aviat un recull que parla d’afecte, de coses compartides, de projectes comuns, més enllà de la passió física o l’atracció, elements que també hi són presents però que no són ni prop fer-hi el motiu principal del recull.

11. Per ara tot el que has escrit és en català. Creus que en algun moment arribaràs a escriure en castellà? 

Supòs que sí, però de moment em trob molt a gust amb el català, ja que és la llengua en què experiment bona part dels meus sentiments. Però està clar que amb el castellà arribes a un públic més majoritari i això et permet alhora arribar a més lectors, qui ho dubta. No crec que sigui bo presentar el fet d’escriure en català o en castellà com una disjuntiva, sinó com quelcom que hauria de ser normal i ben vist en un lloc on conviuen ambdues llengües sense cap problema. Vull dir que tenc molt clar que les llengües són, abans que res, vehicles per a la comunicació i per a l’entesa entre les persones, i no armes de confrontació com succeeix dissortadament moltes vegades. Una altra cosa és que el català, com a llengua pròpia de les Balears, hagi de ser objecte d’especial respecte i consideració, però crec que una cosa no està en absolut barallada amb l’altra, no sé si en pensau el mateix. 

12. Per acabar, resumeix en una frase qui és realment en Miquel Àngel Lladó Ribas. 

Doncs ho faré, si no vos importa, amb un fragment del prefaci que jo mateix vaig fer a la meva novel·la “Tocar mare”, dedicada a la persona de la meva mare poc després de morir, i on dic que les tres coses que més m’agraden en aquesta vida són cuinar, escriure i fer l’amor. Òbviament tot depèn del moment i la circumstància, i, en els darrer dels casos i per descomptat, d’una bona companyia. Fora bromes, crec que som una persona senzilla, o ho intent almanco, a qui no agrada gaire complicar-se la vida, tímida (encara que crec que he millorat un poc) i amant dels petits plaers que ens ofereix l’existència, encara que també preocupada per les nombroses injustícies que hi ha arreu del planeta i que accentuen com més va més les grans desigualtats que des de fa massa anys existeixen en molts països que com aquell que diu són aquí a la vora, a dues passes del nostre privilegiat món de consum i benestar. Però m’heu demanat una frase i la manllevaré a un oncle meu a qui estimava molt i el lema del qual era “viure i deixar viure, passar per la vida de puntetes”. Així de senzill, i així de difícil també, però intent dur-ho a la pràctica sempre que puc, i crec que tothom hauria de procurar fer el mateix. 

Samara Martín

RAFEL CRESPÍ RAMIS

Va néixer a Pòrtol l'any 1961. Treballa com a professor de Llengua i Literatura catalanes al nostre centre, l'IES Berenguer d'Anoia. És columnista del Diari de Balears, hi podem veure els seus articles cada dissabte. Ha publicat, també, articles a diversos setmanaris i revistes.
Ha guanyat alguns premis literaris de narrativa curta arreu dels Països Catalans.
Ha publicat dos llibres de narracions: Personatjes (sic), premi “Recull”, Blanes /1984), Silencis; i dues novel·les: Per què has vingut? i La música de les constel·lacions, Premi de Narrativa vila de Lloseta, 2005.

 Entrevista:

1- Com vares poder publicar el teu primer escrit?

El meu primer escrit el vaig publicar a la revista de l'escola, i vaig tenir sort que la revista era pionera entre les escoles pioneres, l'any 1974.El curs 1976/1977 vaig guanyar el primer premi literari al diari Última Hora.

2- Ha guanyat molts de premis literaris? Això et consolida com a bon escriptor?

No, el que siguis un bon escriptor no depèn dels premis literaris que guanyis, però ajuda a que la gent et conegui, és una mena de publicitat.

3- Creus que són importants els premis? Per què?

Sí, la gent normalment està en contra dels premis, però jo estic a favor. Són estímuls perquè la gent escrigui.

4- Per a qui escrius? Quins creus que són els teus lectors? Hi penses quan escrius?

Escric bàsicament per a mi i per a agradar als altres. Escriure és com pintar el ulls.

5- Creus que el teu estil literari reflecteix la teva manera de ser? En què?

Reflecteix allò que escric, però que mai he de publicar. Allò que he de publicar passa per una “corporación dermoestética” abans de poder-ho publicar.

6- Hi ha molts o pocs elements autobiogràfics a la teva obra? És realista?

Jo escric allò que som. Jo fabul la realitat, crei allò que surt.

7- Els alumnes o professors de l'Institut, t'han inspirat mai algun personatge?

Sí, tenc una narració inèdita en que estan inspirats dos professors de l'Institut (riu àmpliament). La vaig pensar durant un claustre i va ser com un joc, és molt divertida.

8- Es nota d'alguna manera que un alumne/a pot ser un bon escriptor/a?

No, no ho sé. No soc cap detector d'escriptors. Procur no fer cap judici de valor sobre aquest tema.

9- Corregeixes moltes vegades el que has escrit?

No, i els hauria de corregir més.

10- En escriure, què consideres més important el que dius o com ho dius?

Com ho dic, sense deixar de banda el que dic.

11- Creus que la teva feina de professor ha influït en la teva afecció d'escriptor? Què et sents, més professor o més escriptor?

No i sí, de tant en tant. No em sent cap de les dues coses, ser professor em permet tenir temps lliure per poder escriure.

12- Quins consells donaries a un futur escriptor o escriptora?

Que escrigui i que llegeixi.

13- Quina obre recomanaries a una persona jove?

No ho sé, pot triar “Personatjes”, que hi surt una joveneta.

ENTREVISTADORS:
Francesc Amengual
Aina Pujades
Teresa Vallcaneras
Pilar Muntaner