Aquest mes a la biblioteca hem dedicat unes jornades a la memòria històrica. Hem muntat una exposició de documents i objectes dels anys trenta- sis, quaranta, cinquanta... període crític de la nostra història que pensam que hem de mostrar a l'alumnat.
El recital ha estat de poemes de Raimon i la part musical ha estat a càrrec de la coral del centre amb acompanyament de guitarres, han cantat Què volen aquesta gent i L'Estaca, la qual hem cantat tots plegats.

Ens han acompanyat al recital la presidenta de l'Associació de Memòria històrica, Maria Antònia Oliver i dos membres de l'Associció, testimonis directes de fets represius de la dictadura. Aquestes persones, després del recital han fet una sessió amb els tres grups de Primer de Batxillerat de Socials, ens han contat fets que deixen els pèls de punta.

L'estaca
(Lluís Llach)
L'avi Siset em parlava
de bon matí al portal
mentre el sol esperàvem
i els carros vèiem passar.
Siset, que no veus l'estaca
on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en
mai no podrem caminar!
Si estirem tots, ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba
ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.
Però, Siset, fa molt temps ja,
les mans se'm van escorxant,
i quan la força se me'n va
ella és més ampla i més gran.
Ben cert sé que està podrida
però és que, Siset, pesa tant,
que a cops la força m'oblida.
Torna'm a dir el teu cant:
L'avi Siset ja no diu res,
mal vent que se l'emportà,
ell qui sap cap a quin indret
i jo a sota el portal.
I mentre passen els nous vailets
estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset,
el darrer que em va ensenyar.

D'un temps, d'un país
(Raimon)
D'un temps que serà el nostre,
d'un país que mai no hem fet,
cante les esperances
i plore la poca fe.
No creguem en les pistoles:
per a la vida s'ha fet l'home
i no per a la mort s'ha fet.
No creguem en la misèria,
la misèria necessària, diuen,
de tanta gent.
D'un temps que ja és un poc nostre,
d'un país que ja anem fent,
cante les esperances
i plore la poca fe.
Lluny som de records inútils
i de velles passions,
no anirem al darrera
d'antics tambors.
D'un temps que ja és un poc nostre,
d'un país que ja anem fent,
cante les esperances
i plore la poca fe.
D'un temps que ja és un poc nostre,
d'un país que ja anem fent.
(1964)

Quan jo vaig nàixer
(Raimon)
A l'any 40, quan jo vaig nàixer,
encara no havien mort tots.
Molts es varen quedar, havien guanyat, diuen.
Molts es varen quedar, havien perdut, diuen.
d'altres conegueren l'exili i els seus camins.
A l'any 40, quan jo vaig nàixer,
jo crec que tots, tots, havíem perdut...
Jo no he vist aquelles morts de ràbia,
jo no he vist aquelles morts de fam,
jo no he vist aquelles morts al front,
jo no he vist aquelles morts a les presons.
No, jo no ho he vist i tot m'ho han contat,
i encara avui al meu poble ho conten,
i encara avui la gent que ho ha vist amb por, ho conta.
No, jo no ho he vist ni vull veure-ho mai,
ni a l'any 70, ni a l'any 40,
ni a cap any dels anys.
A l'any 40, quan jo vaig nàixer,
jo crec que tots, tots havíem perdut,
a l'any 40.
(1966)

Què volen aquesta gent
(Lluís Serrahima - Maria del Mar Bonet)
De matinada han trucat,
són al replà de l'escala;
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?
"El seu fill, que no és aquí?"
"N'és adormit a la cambra.
Què li volen al meu fill?"
El fill mig es desvetllava.
La mare ben poc en sap,
de totes les esperances
del seu fill estudiant,
que ben compromès n'estava.
Dies fa que parla poc
i cada nit s'agitava.
Li venia un tremolor
tement un truc a trenc d'alba.
Encara no ben despert
ja sent viva la trucada,
i es llença pel finestral,
a l'asfalt d'una volada.
Els que truquen resten muts,
menys un d'ells, potser el que mana,
que s'inclina pel finestral.
Darrere xiscla la mare.
De matinada han trucat,
la llei una hora assenyala.
Ara l'estudiant és mort,
n'és mort d'un truc a trenc d'alba.

DANSA DE L'ODI SOBRE LA TOMBA DE FRANCO
Dansaré sobre la teva tomba
la dansa de l'odi immarcescible. 
Percussió de peus i de mans
sobre la teva tomba.
Crit de joia i alarit salvatge
sobre la teva tomba. 
Creixença de les venes i les ales
sobre la teva tomba.
Verge la vida en el mirall del dia,
sobre la teva tomba.
Al.leluia, al.leluia, al.leluia!
sobre la teva tomba.
Seré parit pel ventre de la vida,
sobre la teva tomba.
Quin esgarrip anunciarà aquest dia?
Crit d'orenetes: diamant i vidre.
Sobre la teva tomba.
Retrobaré la llum de la mirada,
sobre la teva tomba.
Retrobaré el ritme que no es cansa,
sobre la teva tomba.
Retrobaré la font i la paraula,
sobre la teva tomba.
Vindré a dansar sobre la teva tomba,
sí, sobre la teva tomba!
Mils de cadàvers dansaran amb mi,
sobre la teva tomba.
Per cada crim comès i cada ultratge,
els peus dansaran sols, dansa d'oracle,
sobre la teva tomba.
Pels somriures marcits a flor de llavis,
per les presons de pedra morta i odi,
per les muralles de silenci altes,
per les ferides que no cicatritzen,
per la saliva amarga coll endintre,
per les mirades orbes de les mares,
dansarem la sardana inviolable,
sobre la teva tomba, sí
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba.
Evocaré la vinguda de l'Orcus,
munions de tàvecs per a fustigar-te,
l'Hermes malalt per a què et paralitzi,
la sang dels morts, insepulta i calenta
en la dels vius on crema llur venjança.
Dansaré nu sobre la teva tomba!
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba.