Aquest mes hem tengut na Glòria Julià, poetessa, i cantant de Llunàtiques. Els dies 22 i 24 gaudirem dels seus poemes recitats per Joan Cabot, Aina Coll, Bernat Nadal, Xisca Bayona, Margalida Crespí, i Xisca Oliver, i d'una peça de piano interpretada per Jaume Rosselló. El dia 23, Sant Jordi, el recital es va traslladar a Sa Capella, formà part de l'acte d'entrega de premis literaris IES Berenguer d'Anoia. A més del recital na Glòria i na Catalina ens interpretaren uns poemes musicats fantàstics. Des d'aquí els volem repetir el nostre agraïment per la seva col·laboració, va ser la part musical de la vetllada i tothom va gaudir d'escoltar-les.

Els poemes recitats:

XXXI
L'ANELL

Un altre món és possible.

Gira la maleïda roda blanca.
Comença el viatge instructiu.

Gira l'anell:
ve de la mà obscura i temptadora,
ve del dit més prim i encisador.
Del dit iniciador
i mort de gana.

Un altre món és possible.

Confiança.
Possessió primera.
Domini absolut.

La mà insisteix amb el repte.
Sobrevola els gestos de la pell
i furta, per fi,
la innocència.

Gira la roda:
S'acaba la primera fita alliçonadora.
Arriba a port la mà sadolla i delitosa.
Era el repte d'avui.

Un altre món és possible.

XLV

El plaer de néixer
no és néixer de plaer.
ningú no neix, et neixen.
no mors, et moren.

a poc a poc, tira, tira,
-paraula de padrí-,
fins que arribis als trenta
i paguis l'entrada al parc
d'atraccions.
Fins que pugis a la muntanya d'USA,
Perquè tu... no tens por?
La teva paret
és paret mitgera,
sempre toparàs amb
altra propietat
Sempre hi haurà algú que tudi paper
per predicar utopies,
per repetir sermons, per cercar companyia.
No creguis en cap veritat,
no hi ha veritats,
només persones que proclamen
certeses.
Inventa i camina,
i pot ser trobaràs algú
que cerca dreceres,
que, peu pla,
es fa lloc entre romegueres
trepitja terra i rosega fonoll.
Algú que no és passejat
dins un cofre familiar
que va darrera un altre,
rodant damunt ferros saldats
-poc segurs, però amb llicència-,
algú que desneixi d'empeus,
que vagi a lloure,
enfora d'aquesta comèdia,
que ho arrisqui tot i,
sense por, canti
un JOC FORA i
comenci el darrer cantó.

XXVII
A Antoni Caldentey

Dos homes que mengen magdalenes amb llet,
al casino de la vila,
em fan recordar la teva fugida,
el teu esguard guaitant de la finestra polsosa del Patrol
aparcat defora d'una botiga de Gitega.
Et sé a una clariana, a l'ombra d'unes acàcies centenàries,
envoltat de cigales que s'aixopluguen de la tempesta equatorial.
Tresquen els pensaments,
afuats,
irresponsables.
El dimoni dins la gola.
Lentament els barrams roseguen magdalena,
fosa amb la saliva i la llengua pastosa.
Tu no hi ets.
Te n'has anat i jo no tenc Tu.
Si abans no arribava a la tercera,
ara m'ha fugit la segona.
Només em queda Jo.
Tu ets a Gitega.
Violència.
Soldats de l'ONU bravegen despitrellats.
Rovell s'escampa sobre nyandus i caribus.
Esquifit jo avorrit,
que crida Tu des del seu call vermell
mediterrani, inútil idea sobre la
mar escampa. Idea que no deixa res de bo.
Flor de temporada.
Caragola a qui trepitgen
la teulada i bava records.
Les quatre
anques enormes s'aixequen dins els calçons de
llista. La llengua s'arrossega damunt les dents
per aprofitar les darreres restes de pasteta.
No hi ha Tu. Per què només Jo?
I per què vénen Ells en aquesta detestable forma?
Se'n van. Entra un celistre fred perquè han d'obrir
la porta de “pinte en ample”.
Tu ets a prop del Tanganyika.
No ets en aquest poema. No ets amb mi al casino.
Et cerc. Vetllaràs els nostres somnis?
Entendràs l'ordre materrani d'aquest Jo?
Faré una finestra de vent que pegui al llac Tanganyika
i m'asseuré per mirar-la una estona.
Refaré la màtria.
Desvetllada, t'hi esperaré tota la nit.
Defugiré de la zona horària que arbitràriament
m'ha estat assignada.
Voldré que tornis sense partir.
Si no guaites, seré Tu.

XXXIV

Falten coses a ciutat...,
falten perquè mai
no les havies hagut de cercar.
Falten mirades, paraules,
rialles, dits
i tomatigueres sembrades a tots els balcons.
Bótes de vi per no tenir pena. Pa dins la taleca
per enganar la fam.
Un cant a l'atzar amb veu poderosa.
I que la metralla americana
rebenti en merda
damunt qui la vulgui llençar.
A ciutat falten figueres i animalñs
sense collar.
Poesia, magranes, i dàtils confitats.

XLII

A Pau Vadell

M'has de remoure les aigües.
Havien quedat estancades, amic:
pudien.
I ara, parla romaní!
Sigues paraula i paraula,
sigues fosca per veure llum.
No et fiïs d'aquell que no et mira als ulls.
Canta llum d'espelma i estreny els punys.
No siguis pur: vetlla, si cal, tota la nit.
Cerca cornets a dins cocons fins que els sentits
et deixin reconèixer-los.
Espolsa't les lleganyes i assolella la flassada,
torna terra i dona,
esguarda la darrera pell de la rialla
d'atzagaia,
amb vestit roig i traveta premeditada.
Set i set fa estiu, no vulguis
marcar marjades.
Sigues la força del riu que se'n du allò que sobra.

XXXIII

No sé per què et record
com no record altres coses:
la teva copa, el teu vi.
La teva absència , la teva absenta.
(Els teus cims confitats).

La dansa dels teus llavis
escarlata.

Tens la joia
de tenir-me obsesiva,
d'escoltar parts de mi.
Or només dins els meus ulls,
potser.
Bijuteria dins els teus,
qui ho sap,
però que jo faig retre.

-M'entens?

Em deix deconstruir
per construir-me una altra vegada.
Amb les teves mans,
amb les teves espècies,
amb la teva rialla.

IX
A ma mare
Mans de sal marina, gruixada:
sal de cocó.
Sal de llàgrima caiguda,
la sal de totes dues.

Els peus en remull:
cercam la cloïssa,
el cranc,
l'esca matinera,
pegellides amb llimona.

Som el teu mirall, la teva veu.

Ets el flaire sa
dels teus llençols estesos.
Qui aquieta el ritme
de la meva agitació vital.

Som els records
que tu no vares aprendre.
La novel·la negra
que no sortí de l'Olivetti.

El teu mirall, la teva veu.
Somric si et sé riure.

Canells entrellaçats:
la recança.
(L'abraçada més gran del món).
En aquests versos no hi cap
ni un bri d'agror.
Cada lletra és feta de vida,
marinera valenta,
sal ce cocó.

XI

Vaig créixer entre serradís,
a la fusteria de l'avi,
vetllant aquells dits gruixats que de sucre tornen quan, amb cura, curen padastres de les meves mans.
Tot ho he après dels seus calls.
Quilla, sinfí, estopa, confitura de llistó.
Cap baix cul alt el padrí polia rems,
timons i costellam.
La paciència esgotava qui el llaüt li havia comanat.
No l'acabava, no, l'avi,
copet aquí, copet allà.
Les fustes compostes,
amarrades lluen.
Les hores de l'avi surten a pescar.
Xalestes tresquen per fer el jornal.
Aixa, maça, massilla, martell, pedaç.
A port tornen, de vianda coves plens,
i de nou reflecteixen el nom a la mar.
Mig Riuetó han fet les seves mans.
Cada errada, una mostela,
cada tatxa, un forat.
Encara no he entès com és que suren tan feixugues i tan grans.
Cosa de màgia, padrí de sal.
La seva eixida, glop d'aiguarràs.
Entre serradís vaig créixer,
rínxols polsosos, martellet a la mà.