Els dies 20, 21 i 22 de febrer vàrem poder gaudir del recital dels poemes de Blanca Llum i de la seva presència, una meravella la força i la vitalitat dels seus poemes i de la seva interpretació, no de bades en Jaume C. Pons li diu Blanca llum Vital.

   Han estat uns esplais plens d'encant i molt potents. Després de l'esplai, el dijous na Blanca va recitar i parlar amb el grup de 2n A i el divendres vàrem oferir l'oportunitat a l'alumnat de 4rt que els agrada la poesia i als que han col·laborat en aquesta activitat de la biblioteca d'escoltar recitar na Blanca i de parlar amb ella durant una hora. Un grup molt heterogeni però amb una cosa en comú, la poesia.
   Des d'aquí volem agrair a na Blanca la seva disponibilitat, el fet de venir de Barcelona per assistir als nostres recitals ens omple d'orgull i satisfacció.

   Sabem que aquestes activitats són molt enriquidores per l'alumnat i per al professorat, un moment poètic i musical a mig matí sempre és un regal, i només el podem dur a terme si hi ha alumnat i professorat disposat a llegir poemes, cantar, tocar instruments i escoltar, si a més tenim la col·laboració dels poetes i poetesses que ens acompanyin ja és l'activitat completa.

   Moltes gràcies a na Blanca Llum, als/a les alumnes que han recitat i fet música i a tots els assistents.

Aquests són els poemes que es varen recitar.

     LA FURGADORA
Ets fantàsticament inconcebible.
No
no ho ets
no et pots formar
no pots agafar la forma
no pots determinar la matèria
no pots fixar ni influir ni decidir
no pots afermar la cosa a un lloc concret
no pots produir un efecte ni exercir una acció
no pots concloure ni definitiva ni una mica ni gens ment.
Ets fantàsticament inconcebible.
Què vols? Una bufada?
Té.
Què tens? Amor?
Do’m.
Què fas? Voles?
Vinc.
No
no se’t pot voler existir
no se’t pot voler concebre
no se’t pot voler fer dir
perquè ets el plec - de la faldilla
perquè ets la pols - d’entre el piano
perquè ets la fulla - damunt la mar
perquè ets la mà - furgant-ho tot
perquè ets la volta - de l’altra mitja
perquè ets camí - per caminar
no
no per passar, per seure una estona,
tornar a respirar, i au gràcies per l’alenada
que sí, que te la dóna
que ella se’t don
prô vol que t’hi fiquis
que et facis faldilla
que siguis el plec
que et facis la fulla
que siguis la mar
que et facis la mà
que siguis furgar
que et facis camí
que siguis el caminar.
I caminant
mira-la
escolta-la
t’està dient
t’està escoltant...
Què vols? Una bufada?
Té.
Què tens? Amor?
Do’m.
Què fas? Voles?
Vinc.
30-1-8

SET
Vaig arribar a dir-te
que era un abisme el que ens separava.
Però si només fos això, rai!
El que ens separa
és un mosquit aletejant per un crepuscle
fent-se gran dins d’un cor esbatanat
davant del llac
el que s’escola pels confins del paradís
ple d’aranyons i vols de garbes
ple de castells i tots enrunats
ple de passats i tots fets present
i amb un cisterna que calma la set
la set d’univers...
El que ens separa és el mosquit.
A mi em pica. I a tu no.
Blanca
3 de setembre de 2007

DIJOUS DE MERCAT
Tot el que no faig i voldria fer
és susceptible de ser escrit.
La poesia es menja l’impossible
i el vomita enmig d’una plaça
el dijous de mercat, el dijous de paella,
on els xiquets corren, les dones parlen,
els vells es miren i els gats escolten.
Un impossible mor aixafat a cada plaça.
Tot el que no faig i voldria fer
pot barrejar-se amb ceba i mel.

CONVIT
perquè no ho fas
m’estripes el mal
m’arranques ferides
t’empasses el crim
em poses al llit
i m’acostes la lluna?
perquè no vens
em vomites un tro
em dibuixes un crit
em mates la por
m’ encens l’infinit
i existeixes, de cop
una estona?

DE BAT A BAT
Tot té un origen
diuen
i quin és
els dic
l’origen de l’origen?
Els camins d’un gran mandala?
Les patates al caliu?
Els cossos que entrecuixen?
La muntanya desglaçant-se?
Les arrels esbatanant?
La gota d’aigua?
El doble enllaç?
El mot dient-se?
L’anar a fer llenya?
El pinyol de préssec?
L’entrada lliure?
El crit del vent?
Tot té un origen
han dit
i quin és
he dit
l’origen de l’origen?
O és dins un triangle, on s'hi
inclou el pensament?
O són fregides, amb oli de les oliveres,
les patates?
O són les cuixes, les que entre elles, fan els cossos?
O és el glaç, que la desfà, la gran muntanya?
O és la flor, la que fa rels, la que s’hi obre de bat a bat?
O era un raig, o un escopit, de salivera?
O n’hi ha tres, de ponts d’hidrogen, encavalcant-se?
O va ser havent-se, aquell mot dit, fent-se matèria?
O va ser el fred, el que la feia, la gran foguera?
O era de móra, aquell pinyol, el primigeni?
O era tot lliure, l’entrar i sortir, per l’univers?
O era afonia, del cel obert, la veu del vent?
Tot té un origen
van dir
i quin és
vaig dir
l’origen de l’origen?
Va ser una o. Un ou. Una bombolla. Una prenyada. El sol.
No mandonguilles! Ni cap rellotge! Ni una pilota! Ni merda d’ovella!
Va ser una o, oberta. Un ou, obert. Una bombolla, oberta. El sol, obert.
Tot té un origen
diran
i quin és
diré
l’origen de l’origen?

L’obertura.
L’acció, d’obrir-se.
El fer, obrint-se.
L’estimar, obert.
El pensar, obertament.
El tenir, la porta oberta.
L’obrir-se un mateix.

NO
s’enruna
un castell
quan m’empasso
un pinyol
i em ve
un esternut
caminant
de puntetes
per dalt
de la barana
i cercant
de gairell
un all
un tro
la lluna
l’amor
paper
a tu
a tot
la nit
el punt
que surt
de dins
la nina
la dona
la vella
que són
segur
matriu
del món
parint
paraula.
i no caic.
prô quasi se’m trenquen les mans
tocant una gota.
blanCalluM

SONET A LA CABANA
Desconeixies la profunditat d’aquella zona
ignoraves si tenia el cul gros o petit
havies d’inventar la forma exacta del meu pit
i eres més roc, i més volcà, que no persona.
I te’n delies per no saber-ho, per descobrir,
per voler amb mans de no voler,
amb llengua i vers teixir el plaer,
i fer de tot, de tot amb tot, menys definir.
Prô amb tot, cercàrem llenya, férem cabana
encenguérem un foc, i des de dalt la traginada
sortí la fumarel·la d’altres homes a l’esquena
i d’altres mons tots enfosquits de matinada.
I ens inventàrem, i ens ho diguérem ,
així, d’això, d’aquella manera, ho férem...

TRUQUEN A LA PORTA
Només em cal pensar que no tinc mal,
que tu hi ets aquí dins del melic
i que és l’infinit el que truca la porta
i em diu on ets?
i dic a baix a l’hort
i diu que puc venir?
siusplau...
i li faig lloc, perquè de lloc, n’hi ha molt
i se m’acosta i m’acaricia una galta
i noto un airet per dins el cos
i un gust de castanyes m’omple tota
i m’embetuma nua
i em cruix per dins dels ossos.
I si no n’hi ha tant, de lloc, o d’univers
que també vingui,
que se m’acosti, o jo m’hi acosto
o jo m’hi llanço a dintre seu
o li’n regalo tota castanya
i embetumada ens hi apretem!
que ja hi cabem!
que ja hi cabem dins d’un bolígraf!

RECITEN
MARIONA VALLS
RONNY A. JARAMILLO
HAJIBA TALLA
SAMARA MARTIN
JOAN COLL
EMILI MENASALVAS

MUSICA. FLAUTA
ANA MARIA ESCOBAR