Recital.
El recital dels poemes de la poetessa més jove que ha passat per la nostra biblioteca, Clara Fontanet, fou un èxit de participació i de qualitat, tant per part del lector i lectores com per la part musical. L'alumnat de batxillerat de llenguatge musical ens oferiren tres cançons precioses.
Gràcies a tots i totes i a na Clara per compartir els seus poemes amb nosaltres.

Som hereus d’una existència que ens ha fet
creure en Déus desemparats i monstres que
no existeixen.
Avui tenc el cor
com un pou de fa anys.
Ja no creixen verdors en ell
I crec que, lentament, he anat ofegant
ocells ferits,
fins a deixar l’aigua més vermella.
Els dies provoquen
rius de set,
les nits sense tu
són cementiris de festes.

El meu nom és Buit
i el teu Enyorança.

Ara que sabem quin deliri ens estremeix
ara que la nit ha de ser refugi del cos
quan, espera, talla l’adéu dels desemparats
I els ulls han de ser fosca.
Ara que l’alba serà la nit primera
quan els amants despertin del somni:
fes-me teva,
tatua’m pels mapes d’aquesta pell
que anhela carícies
tots els noms.
Així sabré que Déu existeix
si, perquè tu existeixes.
I que m’espera encara la terra promesa
d’un temps sense temps,
sense ferides.
Ja fa temps que l’amor
ens ha fet visibles a la resta.

Quan el corn marí endevinà
la platja en el silenci,
la fosca oferí la seva llum,
i trobarem la justificació
darrere l’orgasme.

Vaig besar-te els ulls, per intentar
tapar l’espai ja buit d’històries
antigues, desxifrar així l’enigma
que t’envoltava.

Ara cauen parets de sal
damunt el crepuscle de l’oracle.
Que, en garantia,
ens augurà la victòria
contra l’eterna batalla
de viure, viure
sense passió,
viure, sense tenir-ne ganes.

Que sí, que ja fa temps que l’amor
ens ha fet visibles a la resta.

Els meus records són pedra. Ni un fil de lava serpentejant dins els congost de la memòria”

Tremol altre cop i veig en la nit
tot allò que al dia li manca
després neguitosa m’he aixecada
del llit i totes les coses semblen coses
els llibres tenen encara paraules
i la música sona música
però la fosca ja no esdevé fosca
El dia comença a incendiar la ciutat.
L’espina
I tu vas beure el vi de la revetlla
amb els dits plens de sang.
I com si res,
escriguérem els nostres pecats,
Sense creure, creient
enmig del fred ferotge,
que trobaríem per sempre l’amor.
Sí, aquell misteri tan efímer i etern
que es diu amor.
Però jo només era dona de vint anys
amb el cor ple d’espines.
Tohom aquí vol allò que no és seu.
I no comprenc què ha passat
ni els anys que portau reclamant
privilegis, que no vos pertoquen.
Com cada dia i, sense tristesa
als ulls, intento dibuixar
mons possibles darrere les persianes
però no hi ha cap rastre
de vosaltres.
On sou? Què esperau d’aquesta vida?
si no sabeu veure més enllà dels murs
de la vostra memòria, d’aquesta ceguesa
mitològica que vos entabana la mirada.
Tothom, aquí, vol allò que no és seu.
Però no comprenc què ha passat.
Sola i malaltissa
avui decideixo no existir.

Estàs cansat de no trobar-te i esperes que el sexe
Et torni de nou l’aire que et manca.
La mort amb prou feines et preocupa,
Tatuada la tens a l’espatlla.
La monotonia ha fet de la teva vida un refugi d’alt
D’una muntanya
I del teu cos un cant a la desesperança.
Ja fa temps que et conec
I no he tornat a saber res de la fosca.
Es desprèn el desig de tota obligació
I ara és quan veim en els ulls d’una serp
L’inexplicable pas dels dies,
La quietud perduda,
L’èxode, la diàspora…
I amb la llum es trenca el silenci de
La fosca.
És així com els nostres cors han
Retrobat el camí de tots
Aquells que s’han oblidat
De com estimar.

Em vas fer emmudir els sentits
I de cop vaig veure sota els teus peus
l'ésser de la calma
Quan em vaig assabentar de la fragilitat
del teu cor i la rapidesa amb que
Va decidir anar-se'n vaig tenir por del
teu silenci.
Perquè jo de tu he sabut estimar sense demanar permís
i el nom de totes les coses.
Perquè de tu m’agrada l’estranya facilitat
de parlar amb la mirada, de passar el temps
i no caure dins un pou sense fondària.

CAP ON VAN ELS RECORDS
“Quan no sabem a quin port ens dirigim, tots els vents són desfavorables” Sèneca

Cap on van els records
Una última vegada per favor?
anar més lluny en el mar,
on es perden els vaixells
de l’esperança.?

I escriure, escriure,??
Escriure mil cants nous
només per a tu?
amb mots vells.?
Records mai dits?
d’un passat fosc,?
escriure poemes rics?
amb pobres mots?
sense importància.??
Escriure?
i després tornar?
cap als moments perduts.

La raó d’estimar és creure que no hi ha cap
altra raó més gran per viure
que morir-me en els teus braços.