Recital.
La nostra poetessa del mes d'octubre, Mariona Moyano ens va acompanyar els dos recitals, els dies 22 i 24 d'octubre, després de l'esplai va fer una sessió amb un grup d'alumnes. Assistiren un centenar de persones a la biblioteca, la qual cosa està força bé.
Recitaren na Xisca Bayona, en Miquel na i en Ramon Llabrés i posaren el punt musical en amb la trompeta i en amb la guitarra.

Moltes gràcies a na Mariona per venir als actes, als rapsodes i als músics per la seva col·laboració i a tots els assistents per compartir amb nosaltres el plaer de la poesia.

Els poemes que es varen recitar:

LLUMETA
Manona menuda.
Maneta petita.
Llumeta.
Xarop. 
Olor de boscatge.
Capseta humida.
Coseta volguda.
Tresor. 
Manona menuda.
Maneta petita.
Essència de lluna.
Claror.
Foc que espireja
dins el nostre cor. 
Herbeta petita.
Arena rodona.
Color.
Punta d’inquietud.
Portaló de sol.
Maneta menuda.
Pessic d’enyorança.
Empenta de vida
Manona.
Conhort.

INSOMNI BLAU
Una nit d’insomni vaig somiar
en un  somni  tot blau
que empenyia una barca de vidre
transparent com cristall. 
Cap terra, als peus.
Per cel, s’estenia la mar. 
I jo, amb braços de vent,
empenyia una barca ben blava
en un somni de vidre,
de vida,
transparent com cristall.

DECLARACIÓ
Recorda’m que et confessi
—sota secret d’absoluta i dissipada follia,
i si la vida em fa algun dia el favor
de cedir-nos el moment adequat—
que quan rius i em mires als ulls,
se’m desnua el cordó del desig
i em trabuques el calaix de l’amor;
que m’eixamples els die
i me’ls estrenys de passió;
que em tenyeixes de força
i em disperses la son. 
Tot això si em somrius o em mires als ulls... 
Què seria, de mi, algun dia
si em fregaves la cua
o em grataves el llom? 

STANDBY 
Em declar amb solemne i secret desconcert
en vaga de somnis, en vaga de mi. 
Item més:
pel poder que m’atorguen l’excés i el silenci,
interromp sine die el servici de foc i caliu.
Proclam esvanits els ponts de la màgia,
esfumats els prodigis. En nom del desànim,
em declar despoblada sense cap més avís. 
Prescindesc de dolors i esperances,
de miratges i batalles perdudes.
Desendoll la sorpresa. Omet l’interior.
Renuncii. 
Em confés en estasi
suspesa i reclosa. Hivernada.
Amb un peu enlaire...
i en precaució. 
Ni viva ni morta
ni encesa ni dreta ni torta
ni a dins ni a fora
ni amb jo ni sens mi. 
Em declar enrocada.
En vaga de vida, en vaga de mi. 

SÉ DE DONES ROMPUDES 

Sé de dones rompudes,
ferides al bell mig del cos,
gresol de vida enllotada
per la punyida de l’arma que l’amor fa més dolça
i la força transforma en coltell més sagnant. 
Sé de dones amb rostre de seda cremada
marcades a foc en silenci
per l’àcid de l’odi,
per la venja legal més vil i covard. 
Sé de dones amb violència nafrades;
per ser dones, vexades;
per saber-les sols dones,
tupades, tapades, tancades...
matades en vida amb pena d’escarni i de befa,
amb pena de mort ajornada,
excloses pel rebuig col·lectiu. 
Mirada velada de dona
murada exigida, hort clos,
veu muda i clam humiliat,
el temps ha arribat d’alçar l’incert estendard
i brollar,
de poder dir perquè sí el mot dona
i llaurar-hi,
com a arada més vella, més bella,
en totes les llengües del món.

Llunyàries
—Som presència— em volies convèncer
ben segur del que deies. —Que no ho saps?
Com podria deixar de saber
si tengués mala herba arrelada
tan endins com et tenc?
Com deixar de percebre el batec
d’un nou cor, doble cor,
que em serveix per sentir-te alhora
tan enfora i a prop? 
Perquè, baldament en reclamis
el dubtós privilegi i no ho vulgui acceptar,
ets present però absent,
com ho són aquell vent que m’entela la cara
o el somriure que s’albira només un instant. 
Ets absència i presència,
tant si em cau a damunt com si em plau;
ets fugaç i parcial
tant si ho vols com si no...
Intuïció comprovada, un moment limitat,
la mel en els llavis,
el desig d’allargar-te i de fer-te durar. 
Ets, en fi, accessible o intàctil
i per molt que ho neguem l’un a l’altre,
ets presència fugaç,
ets absència parcial.
Germen de fantasma carnal.
 
ISOQUÍMIC

Ben sovint som tan fràgils
com coves de vidre deixats anar al temps. 
Qui ens tix o ens destix aquest jo
descompost i absurd
i tantost assenyat i diàfan? 
Aplegar terrestritat és un verí tòxic
que ens fa, feliçment, emmalaltir.
 

IV

En un temps de pluges hostils
recorreré amb pas pensatiu,
el mirall humit que em deixares
com a penyora d'absència.

Bussejaré, si cal, en desert
de profunda roca erma. En coster
d'arena desfeta no em doldrà
bracejar, fins que l'alè em falti.

Fins que l'alè em falti;
perquè llavors, de nou, et respiraré la mirada
(i el llum aquell somriurà d'enveja).

V

Avanç cap a tu la mà estesa
com cap a una boira densa
bastida de temps i enyorança;
a palpentes hi cerc
el fil imprecís d'un destí.

(Digueu-me, si podeu, esperits de la nit,
què hi veieu just tombant
aquest dens mur d'arena
o, si per sort, s'hi arrecera la vida.

Descobriu-me, benèvols, i us deuré la penyora,
si enlloc existeix cap drecera fins al món adormit;
quants temors em faran deturar).

Avanç cap a tu la vida oberta
com cap a una fosca espessa
brodada d'algues i nits,
sense senyera
ni nord ni camí.