El recital de Sebastià Sansó fou els dies 29 i 31 de gener i 1 de febrer. Recitaren els poemes: Clara Zambrana, Mariona Valls, Clara Fuertes, Xisca Bayona i Aina Coll, ens acompanyà musicalment na Margalida Seguí al clarinet i n'Esperança Puigserver al violoncel i la veu, interpretant un paràgraf de Campanades a mort.

Els poemes que es recitaren són els següents:

Em faria ocell
per volar en la blavor
del clar cel
que hi ha en els teus ulls.

Em faria una llar en els teus ulls
perquè viuria en la teva mirada.

La darrera gota del meu cos
em regalima per la barra
tristor avall:
no sé si és una llàgrima
de tant plorar,
o suor
de tant sofrir,
o sang
de tantes ferides que ja mai es clouran.
Moriré,
tal volta per res ni ningú.

Nines “Mango”

Al·lots “Levi's”.
Rialles de plàstic
besades estantisses
hipòcrita simpatia.
Ments emboirades
i cossets magres
meticulosament vestits...

El sistema vos ha engolit
i malgrat tot vos desig
(però millor sense “Mango”).

Et diré els més hermosos versos
amb veu melosa
a cau d'orella.
M'inventaré aquí mateix
el poema més tendre per oferir-te'l
dins la fràgil sinceritat de la nit.
Seré el somiador de sempre
que recita als seus amors impossibles
i tu besaràs
el qui té el millor cotxe
que no som jo.

T'estim perquè no has perdut
la innocència del Petit Príncep
i encara t'omple una posta de sol,
saps gaudir de les petiteses
i no necessites sofisticacions
per, simplement, ser feliç.
A cada alè hi saps la sorpresa.

Voldria donar-t'ho tot
multiplicar-me
aconseguir per a tu la millor imatge
però sols puc estimar-te com jo sé,
com jo puc, carregat
de feblesa,
tal com som.

I llavors
quan em trob tan sol
enmig del naufragi
me n'adon que sempre
estim amb desesperat
desordre.

Ahir em regalimà una llàgrima,
vaig cloure els ulls,
vaig veure la lluna.
Aquesta nit plourà;
tasta la primera gota
que et caurà damunt els pits.
Si és salada
és perquè la lluna ha volgut
que fossis tu qui la tengués.

La meva angoixa ha tornat pluja.

M'has deixat empremta,
sobretot al racó dels adéus.
Restes com espina
d'agradable dolor
clavada
al solam més sensible
de l'enyorança.

Hi ha incendis breus,
instants perfectes,
llampecs de far,
que perduren tota una vida.

LA VIDA ÉS UN DESGUÀS
No està ben vist anar contra el corrent
que ens empeny a no ser nosaltres.
¿Qui és prou valent
per nedar contra l'espiral,
per rebentar murades,
per desemmanillar-se?
Espriu no en fou capaç,
Rimbaud ho féu per traficar amb armes.
I jo vaig disfressat de comediant
que cerca camins on no hi hagi murs
ni cap cadena i visc el desconcert
de no aclarir res de la vida.
Per ser salmó et cal saber això:
hi ha molts peixos morts riuada avall.

L'HERÈNCIA DEL PADRÍ
Intent llaurar fèrtil l'ànima
com tu ho feies amb la terra
que ara noconeixeries.
De tu he heretat la llengua,
malmenada i desatesa,
prò n'he perdut els matisos
necessaris per poder
desxifrar i anomenar
aquest escorxat paisatge
que va perdent tota essència,
tan malmès per la ignorància
i el desdesig dels germans
qui no en són mereixedors.

De tu he heretat la llengua
i qualque record que em fuig
talment una au migratòria
que va des de gran alçada
tot cercant un nou país.

ARA QUE TENC SOLCAT EL ROSTRE
Ara que tenc solcat el rostre
com si se m'haguessin marcat
els senders transitats...
Ara que curteja el camí
i l'horitzó és girar la vista enrere...
Ara que els records pesen més
que no pas tots els anys viscuts...
Ara que el temps posa humitat
a la calç dels murs i dels ossos
i acostar-me a tu és
una aventura perillosa...
Ara que són estellicons
tot el paisatge humà
que m'ha constituït...

Visc un temps afegit
i viure un nou dia esdevé
tot un prresent.

Ara memòria i vida
assoleixen el mateix rang,
i si una malaltia
em pren i m'aliena
com si algú hagués ofert
la meva ànima a Faust,
considerau-me mort, seré
sols un cos que batega d'esma.

Que gravin a la meva làpida
el dia que oblidi el teu nom.

DESVESTIR LA NIT
No m'interessa cap futur escrit.
Jo vull ésser amb la ploma
qui festeja amb l'atzar,
qui escapa dels filats,
qui mossega les reixes,
qui profana fronteres,
qui guaita pels forats,
qui llegeix moltes ànimes,
qui nits amb sol despulla.

SET DE TU
Tots els cossos del món no bastarien
per satisfer el meu desig d'encimar-te.
Assedegat de formes com jo vaig
transform en sons desitjos que glateixen,
que et penetren i palpen i ensaliven.

La meva set esclata i mor en tu.

SOLITUD PRIMERA

Sí, com el desig, s'allargàs l'orgasme
enllà dels nostres cossos fets de por,
creuria cert que el goig ens unifica,
que el sexe és un camí, una salvació
per acabar en la solitud primera,
prò un dia fins l'atracció se'ns apaga
i ens dol de nou el tall umbilical.
Llavors el plor de naixença floreix,
de res no ens ha servit dissimular-lo,
fer-lo transcórrer, esquiu, ànima endins.
No hi ha miracles. Posseïm l'absència.

SILENCIS
Ningú no em sent, potser no parl,
més jo, enmig d'aquests silencis,
tot ho anomèn amb el teu nom.

POEMES PER A DAMIÀ HUGUET
I
Prest cap camí menarà a foravila,
els fariseus ens han pres el paisatge,
l'han escorxat i venut. Restaran
figueres, garrovers, trists ametllers,
de res no servirà ja que floreixin,
parets esbaldregades com un plor
com rastres invisibles del que fórem.
El ciment ens sepulta la memòria.
L'illa és un cementeri sense làpides.

II
Estrany en pàtria dels avis
he de recórrer als teus versos
per sentir la seva llengua,
per retrobar els seus paratges.
Per retornar a la infantesa
he d'inventar la mirada.

III
Si qui perd llenguatge perd món,
qui entendrà els teus poemes?
Qui sabrà què són els solcs,
els clapers o el rostoll?
Algú podrà fer renéixer
la terra sota el sepulcre?

Com sempre, després dels 25 minuts ens tornàrem posar a treballar amb ganes i satisfets d'haver gaudit dels moments màgics que ens regala la poesia. Gràcies a Sebastià Sansó pels seus versos i als rapsodes i músics per la seva interpretació.