Departaments

Orientació

Mercè Miralles.

“Estem compromesos en una batalla, senyors. Què dic? Una batalla? És la guerra! Vostès, joves ànimes arribades a un moment crucial del seu desenvolupament, seran triturats, aixafats per la piconadora de l'academicisme, i el fruit morirà abans de néixer, o triomfaran, i aleshores podrà florir la seva individualitat. No temin, aprendran tot allò que aquest col·legi exigeix que sàpiguen; però si puc enllestir la meva tasca, aprendran bastant més.”

Parla el professor Keating, al col·legi Welton. És el club dels poetes morts (1989) ... “Carpe diem!”

va ser un crit de moda durant força temps. Keating, recorda personatges com el di Sidney Poitier a Rebel·lió a les aules (1967) ... o algun professor de Fama, descobrint talent, com Miquel Àngel, en blocs de pedra. Tots ells -Keating, Poitier i companyia- són grans educadors, sempre sols, contra un sistema escleròtic, capaços de recuperar els alumnes. En resum, herois. És això, un tutor?

Tant els herois de ficció com els anònims que entren a l'aula un dia sí i un altre també, comparteixen l'objectiu de fer dels seus deixebles bons gestors de la seva llibertat. Allò que se'n diu educació en valors: civisme, tolerància, convivència ... Molt especialment des de la Logse, i vist l'ensenyament com a escola de vida més que no pas com emmagatzemament de coneixements, s'ha donat rellevància, al menys sobre el paper, al tutor. La tutoria com a pont entre l'alumne i la societat, com a pont entre l'alumne i ell mateix. Les diferents parts implicades, però, diuen que això aviat és dit.

Al llibre La acción tutorial (ELE,2001) apareixen algunes definicions de tutor. “És un professor que s'encarrega d'atendre diversos aspectes que no queden cuidats de forma suficient a les classes”; “Tutor és el professor, educador integral d'un grup d'alumnes”; “La tutoria és una activitat inherent a la funció del professor, que es realitza individualment i col·lectivament amb els alumnes d'un grup classe amb la finalitat de facilitar la integració personal en els processos d'aprenentatge” ...

El tutor, un per classe, és escollit pel claustre. Per a la tutoria hi ha una hora setmanal; un crèdit, en cursos superiors. Aquesta hora ha de servir per el treball amb la classe (amb continguts que cadascú decideix: debats, xerrades ...) i l'atenció individualitzada amb ela alumnes i pares. Sense oblidar la feina burocràtica que genera ser tutor. A primària, la tutoria ve impregnada de matisos: els ensenyants són mestres i, per tant, hauríem de considerar assegurada la seva formació com a pedagogs, i a més a més acostumen a fer més hores de classe amb el grup. A secundària, els alumnes aterren al centre i, per dir-ho així, es parteix de zero. S'ha d'integrar en tots els aspectes, fent l'encaix en una nova dinàmica d'aprenentatge. En aquest cas, a més, els professors són llicenciats, i la pedagogia depèn, en bona part, de l'autoaprenentatge. En el punt de partida tothom hi està d'acord: ara, més que mai, cal la figura de l'acompanyant, intel·lectual i afectiu.

A partir d'aquest acord neixen interrogants: el professor tutor hauria de rebre una formació específica? Si tan important és la tutoria, per què no s'hi dedica més temps?

I conclusions: la tutoria no és per a herois, tot i que requereix implicació personal. La tutoria funciona si el centre es marca objectius.

La tutoria, com que tracta de persones i valors, no és una ciència exacta, ni divina. Ni dos i dos sempre fan quatre, ni posant-hi tot l'esforç es poden fer miracles.

Neus Santander és secretària del Sindicat de Treballadors i Treballadores de l'Ensenyament -Intersindical de les Illes Balears. “La tutoria és cada vegada més important, per conèixer l'alumnat i per tenir una bona relació amb la família.” Es fa difícil, comenta, pel volum d'alumnes que cal atendre i per la seva diversitat. “Als professors ens sobren coneixements i ens falten eines per fer front a demandes que sovint no tenen res a veure amb aquests coneixements. I el futur no hi ajudarà, perquè amb la llei de qualitat tornem a l'època en què la memòria era el cent per cent de l'aprenentatge.” La falta de condicions favorables a la tutoria, apunta, “a vegades deriva cap a la impotència, cap a la síndrome de la persona cremada, i a la desídia, que també es dóna”.

Com ho veuen els alumnes?

Alícia Fernández és presidenta de l'Associació de Joves Estudiants de Catalunya (AJEC). La tutoria és bona perquè permet fer un seguiment més personalitzat, i és un espai en què s'aborden temes molt diversos. Però ens trobem que, a vegades, l'hora de tutoria s'aprofita per fer deures, fer repàs o, en el millor dels casos, fer algun debat. S'ha de començar pel professor mateix; hi ha tutors que hi creuen i n'hi ha que no. I també se'ls ha de donar eines. Més hores? En una hora es poden fer coses, amb planificació i ganes.”

Carmen Molina és presidenta de FAPA-València. “La tutoria és molt important, sobretot a secundària, quan els xiquets viuen tants canvis. Formar en la independència de criteri, en allò que és més personal ... La realitat, però, és un colp. Una hora a la setmana no és suficient. A primària encara funciona una mica, i a secundària et trobes coses tan curioses com que el tutor d'un grup pot ser que no els faça cap classe!” Fa esment de les reunions entre tutor i pares del curs, trimestrals: “A la majoria de les escoles de primària la periodicitat es compleix. A primària, també és cert, hi ha APA molt actives. A secundària és diferent. Moltes voltes, les reunions trimestrals es basen a dir les normes que s'han de complir, i no es parla de com va el grup, ni la relació entre els alumnes ... A vegades es convoquen trenta pares i en vénen deu, i aleshores ens desanimem ... Però, a quina hora es convoquen les reunions? I què passa si van els pares i només es parla de normes? No té sentit.”